Aquí us deixo una reflexió del desaparegut José Saramago.
dilluns, 21 de juny del 2010
diumenge, 18 d’abril del 2010
dijous, 15 d’abril del 2010
Text nº 1 de Kant
Títol:
L´origen del coneixement
Idees principals:
En aquest fragment, l´autor vol donar a entendre que el punt de partida del nostre coneixement és l´experiència. Gràcies a aquesta i als objectes que es capten es posa en marxa el nostre coneixement. Però tot i així, no tot procedeix dels sentits, hi ha uns coneixements independents a aquesta i de les impressions dels sentits. Aquests s´anomenen a priori.
Comentari:
Aquest fragment pertany a l´obra titulada Crítica a la raó pura de Kant. L´autor afirma que el nostre coneixement comença amb l´experiència, però no per això s´origina tot ell en els sentits. Rebem impressions i això és la matèria del nostre coneixement. Aquest coneixement és la composició de dos elements: 1. Allò que rebem a través de les impressions i 2. Allò que produïm a través de la facultat de coneixement.
Allò que rebem, és a dir, que depèn de l´experiència és un coneixement a posteriori, i allò que produïm, a priori. Es tracta d´un coneixement vàlid, necessari i universal. Aquests tipus de coneixements existeixen en la física i en les matemàtiques.
Aquesta teoria kantiana vol fer entendre que la nostra raó s´eleva a principis que van més enllà que l´experiència i que cal iniciar una investigació per saber si realment hi ha coneixements vàlids prèviament esmentats.
Comparació:
Aquest text va ser escrit per Kant, filòsof del SXVIII. Gran part de les seves afirmacions poden ser comparades amb altres d´altres autors.
Kant estaria d´acord amb els empiristes quant a al punt de partida del coneixement, les impressions. Però per una altra banda, els racionalistes afirmen que les impressions soles no fonamenten el coneixement.
A diferència de Hume, Kant diu que hi ha quelcom universal, que no és fruit de l´experiència, sinó que es tracta d´un element a priori.
Finalment, també podem diferenciar les idees innates i els elements a priori. Aquests, necessiten de l´experiència per tenir sentit. A més la validesa del coneixement es troba en el propi subjecte.
L´origen del coneixement
Idees principals:
En aquest fragment, l´autor vol donar a entendre que el punt de partida del nostre coneixement és l´experiència. Gràcies a aquesta i als objectes que es capten es posa en marxa el nostre coneixement. Però tot i així, no tot procedeix dels sentits, hi ha uns coneixements independents a aquesta i de les impressions dels sentits. Aquests s´anomenen a priori.
Comentari:
Aquest fragment pertany a l´obra titulada Crítica a la raó pura de Kant. L´autor afirma que el nostre coneixement comença amb l´experiència, però no per això s´origina tot ell en els sentits. Rebem impressions i això és la matèria del nostre coneixement. Aquest coneixement és la composició de dos elements: 1. Allò que rebem a través de les impressions i 2. Allò que produïm a través de la facultat de coneixement.
Allò que rebem, és a dir, que depèn de l´experiència és un coneixement a posteriori, i allò que produïm, a priori. Es tracta d´un coneixement vàlid, necessari i universal. Aquests tipus de coneixements existeixen en la física i en les matemàtiques.
Aquesta teoria kantiana vol fer entendre que la nostra raó s´eleva a principis que van més enllà que l´experiència i que cal iniciar una investigació per saber si realment hi ha coneixements vàlids prèviament esmentats.
Comparació:
Aquest text va ser escrit per Kant, filòsof del SXVIII. Gran part de les seves afirmacions poden ser comparades amb altres d´altres autors.
Kant estaria d´acord amb els empiristes quant a al punt de partida del coneixement, les impressions. Però per una altra banda, els racionalistes afirmen que les impressions soles no fonamenten el coneixement.
A diferència de Hume, Kant diu que hi ha quelcom universal, que no és fruit de l´experiència, sinó que es tracta d´un element a priori.
Finalment, també podem diferenciar les idees innates i els elements a priori. Aquests, necessiten de l´experiència per tenir sentit. A més la validesa del coneixement es troba en el propi subjecte.
dilluns, 5 d’abril del 2010
Projecte 5: power point
Aquí us deso el projecte número 5 que consisteix en fer un power point sobre la filosofia de l´autor.
Projecte 4: resum de la filosofia de l´autor
Sören Kierkegaard va centrar la seva filosofia en la persona, la llibertat, l´angustia, la desesperació i el pecat. El tema del mal està molt relacionat amb el concepte de persona i de llibertat, per tant no es pot parlar d´un sense mencionar els altres.
La filosofia d´aquest filòsof està molt determinada per la seva tràgica vida i té les següents característiques: està emmarcada dintre del romanticisme, és majoritàriament una resposta a Hegel i tal i com s´ha mencionat anteriorment, està influenciada i marcada pels fets tràgics de la seva vida.
En els Estudis en el camí de la vida (1845), Kierkegaard percep en aquest sentiment al deure una perduda de responsabilitat individual i proposà tres estadis que corresponen a escales en l´ésser personal i són: l´estètic, l´ètic i el religiós que consisteix en accedir a lo transcendent, a Déu.
Per a Kerkegaard el mal és res, no exercir la pròpia llibertat, quedar-se absort amb els plaers,etc. El mal és quedar-se només en un deure humà. Per això, hi ha una necessitat de salt, un salt de fe que ens portarà fins els braços de Déu. El filòsof afirmà que amb la llibertat, que cobra un valor gegantí perquè és ella mateixa la que ens pot fer avançar en els estadis de la vida, podem escalar del simple estat hedonista al de la fe, el religiós.
Video que tracta la filosofia de l´autor i complementa més extensament el resum anterior.
dimecres, 24 de març del 2010
Text de Hume: el fi de les nostres accions
Títol:
La importància dels sentiments
Idees principals:
La importància dels sentiments
Idees principals:
Hume afirma en aquest fragment que els fins últims de les nostres accions només es basen en els nostres sentiments, i no en la raó. Per justificar-ho, l´autor posa un exemple sobre el fi de fer esport per a un home i arriba a la conclusió, que aquest procés no és infinit, o com ell diu cultament in infinitum, i qualsevol cosa és desitjada per si a través de la relació entre sentiments i afecte humà.
Comentari:
Aquest fragment forma part de la filosofia moral de Hume, ja que per a ell suposa una preocupació bàsica i imprescindible en la seva obra. Concretament, l´autor pretén dir que la raó no pot promoure sola l´acció, ja que les passions són els motors de la nostra conducta. Per exemple: quan una persona crida o agredeix a una altra per culpa de la ira o bé quan algú és assassinat per motius emocionals.
Més profundament, en la seva teoria, Hume diu que la simpatia o empatia és una capacitat que fa que ens posem en el lloc dels altres, i és a partir d´aquí, on s´origina el sentiment. Per això podriem dir que la moral se sent més que es jutja. A més la simpatia fa que sentiments com la solidaritat, compassió, generositat, etc; ens facin reaccionar i actuar davant de diverses situacions.
Comparació:
Comentari:
Aquest fragment forma part de la filosofia moral de Hume, ja que per a ell suposa una preocupació bàsica i imprescindible en la seva obra. Concretament, l´autor pretén dir que la raó no pot promoure sola l´acció, ja que les passions són els motors de la nostra conducta. Per exemple: quan una persona crida o agredeix a una altra per culpa de la ira o bé quan algú és assassinat per motius emocionals.
Més profundament, en la seva teoria, Hume diu que la simpatia o empatia és una capacitat que fa que ens posem en el lloc dels altres, i és a partir d´aquí, on s´origina el sentiment. Per això podriem dir que la moral se sent més que es jutja. A més la simpatia fa que sentiments com la solidaritat, compassió, generositat, etc; ens facin reaccionar i actuar davant de diverses situacions.
Comparació:
David Hume va ser un important filòsof escocès del segle XVIII totalment empirista que, segons el tema d´aquest fragment, Hume va afirmar que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o dolenta, ja que les qüestions morals no corresponen a l´enteniment, perquè aquest només pot realitzar dues operacions: relacionar fets o idees. En canvi, Descartes deia que gràcies a la raó es podien resoldre els dilemes morals i determinar el que hem de fer. Però Hume insisteix amb la seva teoria dient que la bondat o la maldat la descobrim quan el nostre interior hi trobem sentiment d´aprovació o de reprovació d´una acció, per tant, les qüestions morals no depenen de l´enteniment sinó del sentiment. A més Hume també parla que aquesta moral del sentiment ens pot duu al relativisme o egoisme perquè nosaltres els humans, busquem el plaer propi com a fi principal i no pas el plaer dels altres, per tant també hi ha certa relació amb els sofistes que defenien un relativisme relacionat amb la veritat ja que el era bo per a uns podia ser doelnt per d´altres.
dimarts, 23 de març del 2010
Text de David Hume
Títol:
Actuem d´acord amb la probabilitat
Idees:
La principal idea d´aquest text és la certesa que té l´autor quant a la probabilitat, és a dir, nosaltres fem previsions basant-nos en els costums i no pas en una certesa fiable futura. Per donar un punt de suport, esmenta l´exemple d´Adam.
Comentari:
En aquest fragment, l´autor, per mitjà d´un exemple utilitzat ambAdam ens vol donar a entendre, que nosaltres se´ns és impossible saber el futur si partim del passat ja que la imaginació. per tendència natural, fa una combinació d´idees basades en el costum.Un altre exemple que podria ser utilitzat és: jo no se amb exactitud si demà el cel serà blau perquè jo no tinc cap coneixement o motiu vàlid i evident per fer-ho, simplement tinc l´esperança de que així sia perquè durant tota la meva vida el cel ha estat de color blau. Per tant, simplement associem idees mitjançant les lleis de semblança, contigüitatespai-temps i causa-efecte. També tal i com Hume va plantejar en la seva filosofia, en l´experiència sensible que constitueix raonaments probables. Per tant quan un supòsit es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur. Però el que sí és cert, és que segons l´autor, estem determinats a suposar el futur d´acord amb el passat, d´acord amb el costum.
Comparació:
La teoria d´aquest autor la podem comparar amb la d´altres filòsofs com Aristòtil que definia el moviment com l’acte d’un ésser en potència en tant que està en potència i que per possibilitar el moviment s’havien d’actualitzar les potències. També, el podriem comparar amb Heràclit que deia que tot estava en continu moviment.
Actuem d´acord amb la probabilitat
Idees:
La principal idea d´aquest text és la certesa que té l´autor quant a la probabilitat, és a dir, nosaltres fem previsions basant-nos en els costums i no pas en una certesa fiable futura. Per donar un punt de suport, esmenta l´exemple d´Adam.
Comentari:
En aquest fragment, l´autor, per mitjà d´un exemple utilitzat ambAdam ens vol donar a entendre, que nosaltres se´ns és impossible saber el futur si partim del passat ja que la imaginació. per tendència natural, fa una combinació d´idees basades en el costum.Un altre exemple que podria ser utilitzat és: jo no se amb exactitud si demà el cel serà blau perquè jo no tinc cap coneixement o motiu vàlid i evident per fer-ho, simplement tinc l´esperança de que així sia perquè durant tota la meva vida el cel ha estat de color blau. Per tant, simplement associem idees mitjançant les lleis de semblança, contigüitatespai-temps i causa-efecte. També tal i com Hume va plantejar en la seva filosofia, en l´experiència sensible que constitueix raonaments probables. Per tant quan un supòsit es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur. Però el que sí és cert, és que segons l´autor, estem determinats a suposar el futur d´acord amb el passat, d´acord amb el costum.
Comparació:
La teoria d´aquest autor la podem comparar amb la d´altres filòsofs com Aristòtil que definia el moviment com l’acte d’un ésser en potència en tant que està en potència i que per possibilitar el moviment s’havien d’actualitzar les potències. També, el podriem comparar amb Heràclit que deia que tot estava en continu moviment.
dilluns, 22 de març del 2010
Text de Hume: principi de causalitat
Títol:
Tota causa té el seu corresponent efecte
Idees principals:
Una bola de billar roman sobre una taula. De cop i volta incorporem una altra bola conferint-li moviment cap a la mateixa direcció que la primera bola, de manera que com a resultat, la primera bol adquireix moviment. Aquest moviment segueix uns principis o lleis que són: la semblança, la contigüitat i la relació entre causa i efecte. Finalment, l´autor conclou afirmant que el moviment i el contacte d´una bola segueix sempre el moviment de l´altra.
Comentari
Aquest fragment és de David Hume. Concretament, aquest filòsof empirista mitjançant aquest text ens vol donar a conèixer la teoria de causa i efecte. Per explicar-nos-la, ens posa un exemple del moviment que adquireix una primera bola de billar, que prèviament estava en repòs, per part d´una segona bola de billar que li atribueix moviment un cop s´han posat en contacte.
L´autor diu que la imaginació tendeix a unir una sèrie d´idees de forma lliure. A més també té la capacitat de separar-les mitjançant unes lleis o principis que explica també en aquest text: La semblança (nosaltres associem idees que s´assemblen), la contigüitat en el temps i l´espai (tal i com ell menciona en aquest fragment una circumstància exigida per a l´actuació de totes les causes) i la relació entre causa i efecte.
Per tant la nostra ment passa fàcilment d´una idea a una altra i amb facilitat uneix una idea a una altra que se li assembla perquè aquesta ha adquirit aquest hàbit d'associar idees.
Idees principals:
Una bola de billar roman sobre una taula. De cop i volta incorporem una altra bola conferint-li moviment cap a la mateixa direcció que la primera bola, de manera que com a resultat, la primera bol adquireix moviment. Aquest moviment segueix uns principis o lleis que són: la semblança, la contigüitat i la relació entre causa i efecte. Finalment, l´autor conclou afirmant que el moviment i el contacte d´una bola segueix sempre el moviment de l´altra.
Comentari
Aquest fragment és de David Hume. Concretament, aquest filòsof empirista mitjançant aquest text ens vol donar a conèixer la teoria de causa i efecte. Per explicar-nos-la, ens posa un exemple del moviment que adquireix una primera bola de billar, que prèviament estava en repòs, per part d´una segona bola de billar que li atribueix moviment un cop s´han posat en contacte.
L´autor diu que la imaginació tendeix a unir una sèrie d´idees de forma lliure. A més també té la capacitat de separar-les mitjançant unes lleis o principis que explica també en aquest text: La semblança (nosaltres associem idees que s´assemblen), la contigüitat en el temps i l´espai (tal i com ell menciona en aquest fragment una circumstància exigida per a l´actuació de totes les causes) i la relació entre causa i efecte.
Per tant la nostra ment passa fàcilment d´una idea a una altra i amb facilitat uneix una idea a una altra que se li assembla perquè aquesta ha adquirit aquest hàbit d'associar idees.
dimarts, 16 de març del 2010
HUME: dos tipus de filosofia / impressions i idees
Idees principals:
L´autor, David Hume, fa una distinció entre dos tipus de filosofia. Una, coneguda com a filosofia fàcil, considera que l´home està influït en les seves aprecions pel gust i sentiment quan persegueix un objecte, i l´altra filosofia, la filosofia abstracta, considera a l´home com a un ésser racional. A més, l´autor critica el mal ús de la filosofia.
A continuació, aprofundint en la filosofia abstracta, l´autor fa una altra distinció, en aquest cas entre les impressions i les idees. Les impressions necessiten ser classificades sota un terme o vocable general, i les idees són les percepcions menys vives.
Títol:
Les crítiques de Hume sobre el pensament modern
Comentari:
Hume, filòsof empirista, va basar la seva filosofia en la investigació sobre l´enteniment humà. Primer, tal i com podem observar en el text, fa una distinció entre 2 tipus de filosofia: la fàcil i l´abstracta. L primera es centra en l´acció humana, de fet afirma que l´ésser humà està fet per actuar i que està influït en les seves apreciacions pel gust i el sentiment quan persegueix un objecte. Així doncs, aquesta filosofia és una filosofia senzilla, clara i accessible, que pot arribar a tothom. En canvi, la segona filosofia, és abstracta i es centra totalment en l´enteniment perquè segons Hume, cal dirigir l´enteniment o raó perquè l´ésser humà està fet per pensar.
En el segon fragment, l´autor ens fa una introducció a la seva teoria del coneixement i fa novament una distinció, però aquest cop entre dues espècies diferents que són: les impressions i les idees. Les impressions són classificades sota un terme, en un o diversos idiomes. Amb el terme impressió, podem entendre les nostres percepcions més vives tal i com es diu en el fragment com ara: quan oïm, veiem, estimem, etc. Aquestes percepcions entren amb més força que les idees i amb més intensitat.
En canvi les idees, són com còpies d´aquestes impressions.
En conclusió, tothom pot distingir les idees de les percepcions i tots els materials provenen de sensacions externes o internes.
Comparació:
David Hume era un filòsof escocès empirista, amic de Rosseau i que participà en la política. La seva obra més important l´escribí de jove i és coneguda amb el títol: El tractat sobre la naturalesa humana que tracta sobre l´enteniment, passions i la moral.
Hume, era ateu i escèptic. Concretament, amb la seva filosofia afirma que no hi ha certesa sinó probabilitat, és a dir, no hi ha coneixements certs i indubtables sinó que hem de viure d´acord amb allò que és més probable, de tal manera que aquesta creença té una funció que dóna sentit a la vida, perquè viure en la creença és viure amb una seguretat probable; feta a la mesura de l´home. Els sofistes, també afirmaven que no havia coneixements absoluts i indubtables i que tot era relatiu segons el subjecte.
Contràriament, tenim a Plató, que sí creia que havia un coneixement universal i necessari, però que no ens és accessible en aquest món d´aparences, sinó en el món intel.ligible, quan l´ànima ja es deslliga totalment del cos.
També, Hume estableix una relació entre impressions i idees i afirma que les idees reflexen les impressions. Però Plató, diu que les coses són còpies de les idees, és a dir al revés.
L´autor, David Hume, fa una distinció entre dos tipus de filosofia. Una, coneguda com a filosofia fàcil, considera que l´home està influït en les seves aprecions pel gust i sentiment quan persegueix un objecte, i l´altra filosofia, la filosofia abstracta, considera a l´home com a un ésser racional. A més, l´autor critica el mal ús de la filosofia.
A continuació, aprofundint en la filosofia abstracta, l´autor fa una altra distinció, en aquest cas entre les impressions i les idees. Les impressions necessiten ser classificades sota un terme o vocable general, i les idees són les percepcions menys vives.
Títol:
Les crítiques de Hume sobre el pensament modern
Comentari:
Hume, filòsof empirista, va basar la seva filosofia en la investigació sobre l´enteniment humà. Primer, tal i com podem observar en el text, fa una distinció entre 2 tipus de filosofia: la fàcil i l´abstracta. L primera es centra en l´acció humana, de fet afirma que l´ésser humà està fet per actuar i que està influït en les seves apreciacions pel gust i el sentiment quan persegueix un objecte. Així doncs, aquesta filosofia és una filosofia senzilla, clara i accessible, que pot arribar a tothom. En canvi, la segona filosofia, és abstracta i es centra totalment en l´enteniment perquè segons Hume, cal dirigir l´enteniment o raó perquè l´ésser humà està fet per pensar.
En el segon fragment, l´autor ens fa una introducció a la seva teoria del coneixement i fa novament una distinció, però aquest cop entre dues espècies diferents que són: les impressions i les idees. Les impressions són classificades sota un terme, en un o diversos idiomes. Amb el terme impressió, podem entendre les nostres percepcions més vives tal i com es diu en el fragment com ara: quan oïm, veiem, estimem, etc. Aquestes percepcions entren amb més força que les idees i amb més intensitat.
En canvi les idees, són com còpies d´aquestes impressions.
En conclusió, tothom pot distingir les idees de les percepcions i tots els materials provenen de sensacions externes o internes.
Comparació:
David Hume era un filòsof escocès empirista, amic de Rosseau i que participà en la política. La seva obra més important l´escribí de jove i és coneguda amb el títol: El tractat sobre la naturalesa humana que tracta sobre l´enteniment, passions i la moral.
Hume, era ateu i escèptic. Concretament, amb la seva filosofia afirma que no hi ha certesa sinó probabilitat, és a dir, no hi ha coneixements certs i indubtables sinó que hem de viure d´acord amb allò que és més probable, de tal manera que aquesta creença té una funció que dóna sentit a la vida, perquè viure en la creença és viure amb una seguretat probable; feta a la mesura de l´home. Els sofistes, també afirmaven que no havia coneixements absoluts i indubtables i que tot era relatiu segons el subjecte.
Contràriament, tenim a Plató, que sí creia que havia un coneixement universal i necessari, però que no ens és accessible en aquest món d´aparences, sinó en el món intel.ligible, quan l´ànima ja es deslliga totalment del cos.
També, Hume estableix una relació entre impressions i idees i afirma que les idees reflexen les impressions. Però Plató, diu que les coses són còpies de les idees, és a dir al revés.
dijous, 4 de març del 2010
Text de Descartes pàgina 167: posa´t a prova!
1. Explica breument les idees principals (40-80 paraules)
En aquest fragment Descartes fa un crítica, afirma la majoria de persones no elevem mai el nostre esperit per sobre les coses sensibles, és a dir, no anem més enllà. A més, usem com a mètode la imaginació per a les coses materials, mentre que qualifiquem de intel.ligible allò que és inimaginable. Finalment, l´autor conclou que ni la imaginació ni els sentits, ja que Descartes és totalment racionalista, ens poden assegurar res si no intervé l´enteniment.
2. Explica breument (5-15 paraules)
a) “inintel.ligible” : terme utilitzat en quelcom que no pot ser comprès per l´home
b) “imaginació”: concepte abstracte i utilitzable per a totes les persones que permet veure i sentir quelcom no real en aquell moment determinat.
En aquest fragment Descartes fa un crítica, afirma la majoria de persones no elevem mai el nostre esperit per sobre les coses sensibles, és a dir, no anem més enllà. A més, usem com a mètode la imaginació per a les coses materials, mentre que qualifiquem de intel.ligible allò que és inimaginable. Finalment, l´autor conclou que ni la imaginació ni els sentits, ja que Descartes és totalment racionalista, ens poden assegurar res si no intervé l´enteniment.
2. Explica breument (5-15 paraules)
a) “inintel.ligible” : terme utilitzat en quelcom que no pot ser comprès per l´home
b) “imaginació”: concepte abstracte i utilitzable per a totes les persones que permet veure i sentir quelcom no real en aquell moment determinat.
3. Per què diu Descartes que els sentits no “ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l´enteniment”?
Primer de tot, cal dir que aquest autor és totalment racionalista per això afirma que els sentits no ens poden assegurar res sense la intervenció de l´enteniment, perquè creu que aquest coneixement ve donat per la raó i no com deien els empiristes que afirmaven que és l´experiència sensible, és a dir, els sentits l´origen de tot coneixement. Concretament, Descartes creu que el coneixement té el seu origen a la raó, que és una font de coneixement vàlida, autèntica i fiable, perquè farà que aquell coneixement no admeti cap dubte. A més, per donar més suport a la seva teoria, diu que els sentits ens enganyen, de manera que si ja ho fan un cop, també ho poden fer més vegades, per tant els sentits, segons Descartes, queden descartats com a font de coneixement indubtable. L´autor proposa un camí o via per arribar i afirmar quelcom com a cert i no dubtable mitjançant 4 passos: el primer és l´evidència que té molt a veure amb l´absència del dubte. En segon lloc, tenim l´anàlisi que és el procés que la ment segueix per arribar a les idees clares. Després tenim la síntesi que condueix els nostres pensaments de forma gradual, dels més simples als més complexos. I finalment tenim la revisió i numeració que consisteix en la comprovació de l´anàlisi i de la síntesi.
A més l´autor defensa que hi ha idees innates, és a dir, que ja les tenim des que naixem.
4. Compara les idees de Descartes amb altres autors
Ànima-ment-jo
Descartes va afirmar que si dubto, penso i sipenso sóc, de manera que el jo es converteix en la primera evidènica perquè qui dubta pensa i qui pensa és el jo.
Descartes va afirmar que si dubto, penso i sipenso sóc, de manera que el jo es converteix en la primera evidènica perquè qui dubta pensa i qui pensa és el jo.
St Agustí, un autor que defensava Déu com el màxim bé i creado de tot també havia plantejat la seva famosa frase: si m´erro, sóc" és a dir, a partir del fet d´equivocar-se justifica l´existència, però no era el seu tema principal en la seva filosofia.
També el podem comparar amb Plató, que es volia deslliurar de les aparences proporcionades a través dels sentits que ens enganyen i contamien l´ànima. Descartes també creia que els sentits ens impideixen arribar al coneixemetn indubtable, ja que l´enteniment o raó és el mitjà per aconseguir-ho mitjançant el mètode cartesià.
5. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l´ànima que el cos? Raona la teva resposta.
Primer, cal dir que l´autor afirma que el cos es coneix gràcies als sentits, i en canvi l´ànima és coneix a través de l´enteniment. Per tant, al meu parer, si els meus sentits m´enganyen el coneixement sobre el meu cos serà dubtós, de manera que mai tindré la certesa de saber si el conec. Però, si segueixo les pautes establertes per Descartes, totalment racionalistes, a través de la raó que és font de coneixement indubtable sí que podré arribar a conèixer la meva ànima.
5. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l´ànima que el cos? Raona la teva resposta.
Primer, cal dir que l´autor afirma que el cos es coneix gràcies als sentits, i en canvi l´ànima és coneix a través de l´enteniment. Per tant, al meu parer, si els meus sentits m´enganyen el coneixement sobre el meu cos serà dubtós, de manera que mai tindré la certesa de saber si el conec. Però, si segueixo les pautes establertes per Descartes, totalment racionalistes, a través de la raó que és font de coneixement indubtable sí que podré arribar a conèixer la meva ànima.
diumenge, 21 de febrer del 2010
dimarts, 16 de febrer del 2010
Comentari del text nº12 de Descartes
Títol:
l´existència dels cossos.
Resum:
L´autor afirma que sí que existeixen les cosses materials, i que aquestes són la causa de les idees. Després continua dient que Déu és bo i que per tant produeix coses que tots nosaltres concebem de forma no distinta perquè ell no és un déu enganyador i/o maligne i no ens envia les idees immediatament.
Anàlisi:
Bàsicament, aquest text tracta sobre l´existència dels cossos i el paper de Déu davant les idees. En aquest fragment, l´autor ja ha arribat a la conclusió de que sí existeixen els cossos perquè ho ha pogut demostrar.
Primer, Descartes pot demostrar que el jo no pot ser la causa productora de les idees perquè jo, que penso, a vegades se´m presenten idees que venen d´alguna cosa aliena a mi, és a dir, d´un lloc diferent. Per arribar a la conclusió de Descartes en aquest fragment cal preguntar-se quina és la causa d´aquesta idea, i la resposta seria Déu, que ha fet que jo tingui aquesta idea. Per tant la causa de les idees dels cossos, són els propis cossos.
Comparació:
Descartes, filòsof del segle XVI, és l´autor del fragment analitzat prèviament. Concretament, parla de l´existència dels cossos i del paper de Déu davant del jo.
Descartes és clarament racionalista, i aquí ho podem observar perquè les seves explicacions es basen utilitzant la raó, i no en l´experiència sensible. Descartes el podriem comparar amb el Pare Mersenne que va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.
Resum:
L´autor afirma que sí que existeixen les cosses materials, i que aquestes són la causa de les idees. Després continua dient que Déu és bo i que per tant produeix coses que tots nosaltres concebem de forma no distinta perquè ell no és un déu enganyador i/o maligne i no ens envia les idees immediatament.
Anàlisi:
Bàsicament, aquest text tracta sobre l´existència dels cossos i el paper de Déu davant les idees. En aquest fragment, l´autor ja ha arribat a la conclusió de que sí existeixen els cossos perquè ho ha pogut demostrar.
Primer, Descartes pot demostrar que el jo no pot ser la causa productora de les idees perquè jo, que penso, a vegades se´m presenten idees que venen d´alguna cosa aliena a mi, és a dir, d´un lloc diferent. Per arribar a la conclusió de Descartes en aquest fragment cal preguntar-se quina és la causa d´aquesta idea, i la resposta seria Déu, que ha fet que jo tingui aquesta idea. Per tant la causa de les idees dels cossos, són els propis cossos.
Comparació:
Descartes, filòsof del segle XVI, és l´autor del fragment analitzat prèviament. Concretament, parla de l´existència dels cossos i del paper de Déu davant del jo.
Descartes és clarament racionalista, i aquí ho podem observar perquè les seves explicacions es basen utilitzant la raó, i no en l´experiència sensible. Descartes el podriem comparar amb el Pare Mersenne que va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Puc dubtar del jo?
A partir d´aquesta pregunta, si vull trobar-hi una resposta, hauria de fer-me altres preguntes: és real ho que veuen els meus ulls? Com se si el que estic sentint i vivint és un engany dels meus sentits? I si és així, què puc fer? A quina conclusió arribo?
Un cop acabades totes aquestes preguntes me n´adono que acabo de seguir part del mètode cartesià, concretament la segona regla que és l´anàlisi, ja que he dividit la meva pregunta en d´altres més específiques per així poder arribar a la tercera regla, que seria la síntesi d´aquestes.
Quant a la primera pregunta, és real ho que veuen els meus ulls? Crec que la resposta és negativa, perquè els meus ulls en donen la vista, i aquest sentit té una sensibilitat que varia segons cada individu, per tant jo no puc saber si els meus ulls em mostren realment com són les coses, perquè qui sap si tinc alguna malaltia relacionada amb la vista i aquesta, conseqüentment, m´enganya.
Com se si el que estic sentint i vivint és un enganys dels meus sentits? Aquesta pregunta està relacionada amb l´anterior. A més, quan somnio en aquell moment, jo penso que el que estic vivint és real i ara mateix, que estic llegint aquesta redacció també. És lògic que pensi que tots els que estem aquí, formem part ara mateixa de la realitat i no d´un somni, que els sentits no m´estan enganyant, però potser sí. És aquí on intervé la meva tercera pregunta, i si és així, què puc fer? Doncs tal i com deia Descartes la resposta és: penso, ergo existeixo. Això vol dir que el pensament només es dóna en un sol subjecte conscient de la seva activitat mental, per tant, el coneixement de la realitat, és sempre un coneixement conscient. És per aixó que no puc dubtar del jo.
Un cop acabades totes aquestes preguntes me n´adono que acabo de seguir part del mètode cartesià, concretament la segona regla que és l´anàlisi, ja que he dividit la meva pregunta en d´altres més específiques per així poder arribar a la tercera regla, que seria la síntesi d´aquestes.
Quant a la primera pregunta, és real ho que veuen els meus ulls? Crec que la resposta és negativa, perquè els meus ulls en donen la vista, i aquest sentit té una sensibilitat que varia segons cada individu, per tant jo no puc saber si els meus ulls em mostren realment com són les coses, perquè qui sap si tinc alguna malaltia relacionada amb la vista i aquesta, conseqüentment, m´enganya.
Com se si el que estic sentint i vivint és un enganys dels meus sentits? Aquesta pregunta està relacionada amb l´anterior. A més, quan somnio en aquell moment, jo penso que el que estic vivint és real i ara mateix, que estic llegint aquesta redacció també. És lògic que pensi que tots els que estem aquí, formem part ara mateixa de la realitat i no d´un somni, que els sentits no m´estan enganyant, però potser sí. És aquí on intervé la meva tercera pregunta, i si és així, què puc fer? Doncs tal i com deia Descartes la resposta és: penso, ergo existeixo. Això vol dir que el pensament només es dóna en un sol subjecte conscient de la seva activitat mental, per tant, el coneixement de la realitat, és sempre un coneixement conscient. És per aixó que no puc dubtar del jo.
dilluns, 8 de febrer del 2010
Text nº 4 de Descartes
Títol:
Tipus de dubtes
Idees principals:
L´autor critica aquells que donen per vàlid un coneixement perquè simplement ho dicta la tradició, perquè segons l´autor només podem donar com a cert un coneixement quan l´evidència d´aquest sigui indubtable. A més, per validar aquest coneixement mai hem de refiar-nos dels nostres sentits, perquè ens enganyen. Si ja ho fan un cop, és possible que ho tornin a fer? Sí. Finalment, l´autor arriba a la conclusió de que si dubta pensa, i si pensa, és. Per tant l´única cosa indubtable és el jo.
Comentari:
Idees principals:
L´autor critica aquells que donen per vàlid un coneixement perquè simplement ho dicta la tradició, perquè segons l´autor només podem donar com a cert un coneixement quan l´evidència d´aquest sigui indubtable. A més, per validar aquest coneixement mai hem de refiar-nos dels nostres sentits, perquè ens enganyen. Si ja ho fan un cop, és possible que ho tornin a fer? Sí. Finalment, l´autor arriba a la conclusió de que si dubta pensa, i si pensa, és. Per tant l´única cosa indubtable és el jo.
Comentari:
L´autor, Descartes, fa una crítica a aquells que donem com a vertader aquell coneixement que segons dicta la tradició és cert. Segons ell, el coneixement absolut o indubtable és aquell que és evident i que no admet cap dubte. L´única manera d´arribar a l´evidència, és seguint els passos del mètode cartesià, proposat pel propi autor, ja que ens permet arribat dels elements més simples als més compostos, i conduir així els nostres pensaments. Després esmenta un factor clau a l´hora de donar per vertader un coneixement: el dubte de la realitat de la vigília i el somni. Aquí, l´autor intenta explicar, que com pot arribar ell a distingir en un somni que el que està vivint no és la realitat sinó que una il.lusió o falsa realitat? L´única conclusió a la que arrriba és que si dubto, penso i si penso sóc.
Comparació:
L´autor es clarament racionalista i argumenta que només mitjançant la lògica podem arribar a l´evidència, concretament les matemàtiques. En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que l´origen del coneixement roman en els sentits, per tant, aquests són els únics que ens ofereixen la visió vertadera sobre la realitat. També hi ha altres autors contraris en diversos aspectes quan a Descartes. Plató, per exemple, afirma l´existència d´una segona realitat, però aquesta realitat és la vertadera i on es concentren els coneixements universals. Per tant, no defensa un racionalisme i un desglossament de les parts, per arribar als elements més simples i així observar les bases del coneixement, segons Plató simplement cal ascendir al món intel.ligible.
dijous, 4 de febrer del 2010
Text nº 1 de Descartes
Títol:
L´autor d´aquest fragment és Descartes nascut a França en el segle SXVI. Descartes és conegut gràcies a les seves obres filosòfiques, matemàtiques i físiques. L´any 1637 publicà l´obra més significativa: el discurs del mètode.
Aquest autor és un clar exemple de pensament racionalista que es basa en lo següent: el coneixement té l´origen en la raó perquè els sentits ens enganyen i no ens ofereixen coneixements autèntics.
En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que és l´experiència sensible l´origen del coneixement.
Descartes defensà el innatisme i va dir que existeixen les idees innates i que la raó té una predisposició a formar aquestes idees. Contràriament, altres autors, com John Locke, empirista, que afirmà que tot coneixement s´adquireix a través de l´ús de les facultats naturals.
El mètode cartesià
Resum:
Resum:
En aquest fragment, l´autor afirma que un estat està més ben regit quan menys lleis presenti i així no es proporcionarien excuses als vicis. Concretament l´autor, és a dir Descartes, proposa 4 regles. La primera afirma que quelcom que no sigui evident no podrà ser veritable. La segona consisteix en dividir en parts o fragments aquella dificultat presentada. La tercera, té el fi d´arribar als pensaments compostos a partir dels més simples. I finalment, la quarta regla consisteix en fer enumeracions completes per no ometre aquell coneixement.
Anàlisi:
Anàlisi:
Descartes, l´autor d´aquest text, afirma que cal arribar a la veritat per mitjà d´un camí anomenat també mètode. És per això que l´autor formula 4 regles. La primera és l´evidència, i segons aquesta no hem d´acceptar res com a vertader que no coneguem amb evidència que és, ja que els coneixements vertaders són clars. A continuació, l´autor parla de la segona regla o també coneguda com anàlisi. Aquí, cal dividir cadascuna de les dificultats per així arribar als elements bàsics. Posteriorment, la tercera regla o síntesi ens indica que hem de conduir els pensaments simples, i de forma gradual, vers els complexos. Si ens fixem, la síntesi és l´operació inversa a l´anàlisi. Per últim, la quarta regla o coneguda també com a revisió i enumeració, és a dir, la comprovació de la síntesi i l´anàlisi.
El fi d´aquestes quatre regles és arribar a l´evidència per assolir coneixements vertaders.
Comparació:
El fi d´aquestes quatre regles és arribar a l´evidència per assolir coneixements vertaders.
Comparació:
L´autor d´aquest fragment és Descartes nascut a França en el segle SXVI. Descartes és conegut gràcies a les seves obres filosòfiques, matemàtiques i físiques. L´any 1637 publicà l´obra més significativa: el discurs del mètode.
Aquest autor és un clar exemple de pensament racionalista que es basa en lo següent: el coneixement té l´origen en la raó perquè els sentits ens enganyen i no ens ofereixen coneixements autèntics.
En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que és l´experiència sensible l´origen del coneixement.
Descartes defensà el innatisme i va dir que existeixen les idees innates i que la raó té una predisposició a formar aquestes idees. Contràriament, altres autors, com John Locke, empirista, que afirmà que tot coneixement s´adquireix a través de l´ús de les facultats naturals.
dissabte, 30 de gener del 2010
Projecte 3: influències de l´autor
Abans de començar, cal tenir en compte que Kierkegaard va estudiar teologia i filosofia a la Universitat de Copenhague (1830), on va conèixer la filosofia hegeliana, contra la qual va reaccionar amb apassionament. En la universitat va abandonar el protestantisme luterà i durant un temps va dur una extravagant vida social, en situacions conflictives i turmentades.
La seva teoria va estar, clarament, enfocada vers l´existencialisme cristià i cal destacar tres influències bàsiques que han de ser tingudes en compte: està situada dins del romanticisme, és majorment una resposta a Hegel i està marcada per la pròpia història de Kierkegaard. Això fa present aquest subjectivisme (que no és relativisme) del que tant parla, la lluita per a restaurar l'existència (el concret) enfront de l'absolut de Hegel, la lluita per reivindicar la llibertat perduda en la marxa de la consciència i la presència del pietisme, la malenconia i la culpa.
La seva teoria va estar, clarament, enfocada vers l´existencialisme cristià i cal destacar tres influències bàsiques que han de ser tingudes en compte: està situada dins del romanticisme, és majorment una resposta a Hegel i està marcada per la pròpia història de Kierkegaard. Això fa present aquest subjectivisme (que no és relativisme) del que tant parla, la lluita per a restaurar l'existència (el concret) enfront de l'absolut de Hegel, la lluita per reivindicar la llibertat perduda en la marxa de la consciència i la presència del pietisme, la malenconia i la culpa.
El pietisme, prèviament esmentat, és un moviment religiós protestant iniciat a Alemanya en el segle XVII, principalment per Philipp Jakob Spener, com a reacció evangèlica contra el intel.lectualisme de l'ortodòxia i el formalisme dominants en les Esglésies luterana i calvinista.
A més, l´autor no va seguir la corrent filosòfica del moment, l´idealisme, sinó el individualisme, atès la seva forta creença religiosa. Ell volia parlar des del seu testimoni de vida i analittzar la vida de l´home.
També cal tenir en compte, que la seva filosofia era existencial perquè cinc dels set germans que eren van morir joves i creia que aquella situació era fruit d´una mena de maldició. Defensava un cristianisme més humà, atès que la burgesi de l´època cometia la pitjor de les heretgies: jugar a ser cristià.
A més, també podriem dir que Kierkegaard va rebre certes influències de Sant Agustí d´Hipona.Aquest va ser una personalitat complexa que durant gran part de la seva vida va tenir desig de trobar a Déu i el seu qüestionament constant l´obligava a aprofundir la seva pròpia fe. Desitjava entendre a Crist des de la raó i es va dedicar a investigar l'Antic Testament, lectura que el va decebre. La vida li va arrebatre el seu fill, el seu millor amic i a la seva mare, acceptant amb resignació els designis de Déu i convencent-lo sobre el valor de l'amistat com el sentiment més profund d'amor entre els homes.
Kierkegaard va heretar de St Angustí la filosofia existencialista, relacionada amb Déu i l´home, basada en les seves experiències.
dilluns, 18 de gener del 2010
Amb qui us posicioneu: amb st Anselm o st Tomàs?
Per començar, al meu parer, crec que l´argument de St Alsem té lògica, però és difícil trobar arguments adequats per raonar-la. Per això, entre altres motius, em mostro partidària dels arguments o raons de St Tomàs per defensar l´existència de Déu.
Aquest dominic, va copiar les teories d´Aristòtil per aplicar-les a les seves idees, de manera que va proposar cinc vies que segueixen la mateixa estructura per mostrar la impossibilitat d´una cadena infinita de causes i així demostrar l´existència de Déu.
A mi, concretament, em costa molt acceptar la idea de Déu, atès que tinc una gran quantitat de preguntes i que dubto molt que les resolgui en vida, però les vies més coherents i que justifiquen més l´existència de Déu, són la primera i segona, totalment aristotè
liques i on es dedueixen la naturalesa de la causa eficient. Aquestes expliquen que ens trobem en un món sensible i que existeix un ordre en l´encadenament de les causes eficients, per tant no és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè seria anterior a si mateixa. En aquestes vies, l´autor fa referència a Déu com a causa primera eficient i principi de totes les coses i font de moviment, era com el PMI d´Aristòtil, és a dir, el motor que mou sense ser mogut.Tot i així, crec que entendre Déu tal i com el mostra St Tomàs és molt més senzill que no pas tal i com el concep St Anselm, atès que aquest últim afirma que tant si som ateus com religiosos concebem la mateixa idea de Déu, per tant aquest existeix. El problema és que si un nen neix sense que el coneixement de l´existència de Déu, en aquest cas com es justificaria l´argument de St Alsem si aquest nen es comuniqués amb una persona que sí que sap qui és Déu?
divendres, 8 de gener del 2010
Carta d´Epicur a Meneceu
Títol:
El plaer, principi i fí de la vida feliç
Resum:
L’autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l’hora de filosofar, ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.
Anàlisi:
L’autor en aquest text reivindica l’acte de filosofar ta en vel com en joves ja que aquesta és font de salut de l’ànima.
Desprès centra
el text en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.
El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Per reconèixer aquest palers, dolors es necessiten determinades orientacions i organitzar els desitjos. Aquest són de diferents classes i segons l’autor hi ha naturals( necessaris) vans (natura)
Epicur també fa referència de l’autosuficiència que la considera, i l’haurien de considerar, com un gran bé. Finalment, l’autor conclou el text afirmant que el seny és el principi i màxim bé i origen de totes les altres virtuts i mitjançant aquest podrien arribar a ser feliços.
Comparació
Les idees d’Epicur i Plató es poden comparar . Primer, ambdós autors creien que filosofar és viure i que no em de tenir por a la mort. Segons Epicur no hem de tenir por a la mort perquè quan estem vius aquesta no hi és, i quan morim nosaltres ja no hi som. Plató en canvi, diu que per mitjà de la mort podrien arribar al coneixement absolut de les idees, que és el màxim bé. Epicur no creu en cap món intel·ligible però sí en la sensibilitat del cos a través dels plaers i els dolors Plató, contràriament, diu que per ser feliç cal deslliurar-nos de les passions perquè així actuarem de forma racional. Epicur, també creu que mitjançant el seny podem arribar a viure amb felicitat.
Quant a Aristòtil, aquest afirma que ha d’haver un bé que n sigui fí com a mitjà sinó fí per si mateix i Epicur creu que aquest fí és el plaer.
El plaer, principi i fí de la vida feliç
Resum:
L’autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l’hora de filosofar, ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.
Anàlisi:
L’autor en aquest text reivindica l’acte de filosofar ta en vel com en joves ja que aquesta és font de salut de l’ànima.
Desprès centra
el text en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Per reconèixer aquest palers, dolors es necessiten determinades orientacions i organitzar els desitjos. Aquest són de diferents classes i segons l’autor hi ha naturals( necessaris) vans (natura)
Epicur també fa referència de l’autosuficiència que la considera, i l’haurien de considerar, com un gran bé. Finalment, l’autor conclou el text afirmant que el seny és el principi i màxim bé i origen de totes les altres virtuts i mitjançant aquest podrien arribar a ser feliços.
Comparació
Les idees d’Epicur i Plató es poden comparar . Primer, ambdós autors creien que filosofar és viure i que no em de tenir por a la mort. Segons Epicur no hem de tenir por a la mort perquè quan estem vius aquesta no hi és, i quan morim nosaltres ja no hi som. Plató en canvi, diu que per mitjà de la mort podrien arribar al coneixement absolut de les idees, que és el màxim bé. Epicur no creu en cap món intel·ligible però sí en la sensibilitat del cos a través dels plaers i els dolors Plató, contràriament, diu que per ser feliç cal deslliurar-nos de les passions perquè així actuarem de forma racional. Epicur, també creu que mitjançant el seny podem arribar a viure amb felicitat.
Quant a Aristòtil, aquest afirma que ha d’haver un bé que n sigui fí com a mitjà sinó fí per si mateix i Epicur creu que aquest fí és el plaer.
dimarts, 5 de gener del 2010
Text d´Agustí d´Hipona
Títol:
Déu omnipotent, pare de totes les coses
Resum:
L´autor vol explicar bàsicament en aquest text, la magnificència de Déu. Primer, l´autor vol deixar clar que té resposta per aquells que divaguen a través de les imatges anteriors de la creació i es pregunten el per què Déu va decidir deixar passar tants anys per fer el món.
A continuació, ell, tot idolatrant a Déu, es permet l´honor de contestar argumentant que Déu és pare omnipotent i que ell va ser el creador del temps i és inútil preguntar-se que feia en moments anteriors si encara no existia el temps.
Finalment, decideix concloure dient que Déu és passat, present i futur.
Comentari:
Aquest text es centra bàsicament en la creació voluntària del món i del temps. Aquí, l´autor
Resum:
L´autor vol explicar bàsicament en aquest text, la magnificència de Déu. Primer, l´autor vol deixar clar que té resposta per aquells que divaguen a través de les imatges anteriors de la creació i es pregunten el per què Déu va decidir deixar passar tants anys per fer el món.
A continuació, ell, tot idolatrant a Déu, es permet l´honor de contestar argumentant que Déu és pare omnipotent i que ell va ser el creador del temps i és inútil preguntar-se que feia en moments anteriors si encara no existia el temps.
Finalment, decideix concloure dient que Déu és passat, present i futur.
Comentari:
Aquest text es centra bàsicament en la creació voluntària del món i del temps. Aquí, l´autor
argumenta la seva creença a partir de la idolatria vers Déu. Primer, contesta la pregunta referida a la relació de temps-creació del món que es fan moltes persones, o com ell diu persones de ment pelegrina. Ell afirma que Déu va crear el món i el temps a la vegada, i esmenta una diferència important. Déu és omnipotent, creador de Tot i és l´ésser més diví. En canvi, l´home viu en la creació de Déu i de manera finita. Per tant, en certa manera el temps dicta el nostre període de vida, mentre que Déu és passat, present i futur, de manera que tal i com cita l´autor en l´última línia del fragment: “Déu, el teu avui és l´eternitat”.
Comparació:
Les idees de l´autor es poden comparar amb d´altres. Comencem amb Plató; aquest últim establia entre els dos móns el demiürg, que era l´artesà que creava les coses prenent com a model les idees. En canvi, l´autor afirma que Déu també té, entre altres papers, el de demiürg.
Tot i així, podem establir similituds entre els dos autors. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel.ligible. Nosaltres com a éssers o coses imperfectes, mutables i finites convivim en el món sensible, que és una còpia del segon. En canvi les idees, conceptes extramentals, viuen en el segon món i són perfectes, eternes i invisibles. En el món perfecte de Plató, hi ha una idea màxima que és el Bé, aquest Bé podria representar Déu en la ideologia de l´autor del text.
Finalment, l´autor afirma que Déu il.lumina per conèixer, és a dir, assegura l´existència d´un subjecte, d´un objecte i la llum que il.lumina l´objecte perquè el subjecte el pugui conèixer.
Comparació:
Les idees de l´autor es poden comparar amb d´altres. Comencem amb Plató; aquest últim establia entre els dos móns el demiürg, que era l´artesà que creava les coses prenent com a model les idees. En canvi, l´autor afirma que Déu també té, entre altres papers, el de demiürg.
Tot i així, podem establir similituds entre els dos autors. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel.ligible. Nosaltres com a éssers o coses imperfectes, mutables i finites convivim en el món sensible, que és una còpia del segon. En canvi les idees, conceptes extramentals, viuen en el segon món i són perfectes, eternes i invisibles. En el món perfecte de Plató, hi ha una idea màxima que és el Bé, aquest Bé podria representar Déu en la ideologia de l´autor del text.
Finalment, l´autor afirma que Déu il.lumina per conèixer, és a dir, assegura l´existència d´un subjecte, d´un objecte i la llum que il.lumina l´objecte perquè el subjecte el pugui conèixer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)