Puc dubtar del jo?

A partir d´aquesta pregunta, si vull trobar-hi una resposta, hauria de fer-me altres preguntes: és real ho que veuen els meus ulls? Com se si el que estic sentint i vivint és un engany dels meus sentits? I si és així, què puc fer? A quina conclusió arribo?
Un cop acabades totes aquestes preguntes me n´adono que acabo de seguir part del mètode cartesià, concretament la segona regla que és l´anàlisi, ja que he dividit la meva pregunta en d´altres més específiques per així poder arribar a la tercera regla, que seria la síntesi d´aquestes.
Quant a la primera pregunta, és real ho que veuen els meus ulls? Crec que la resposta és negativa, perquè els meus ulls en donen la vista, i aquest sentit té una sensibilitat que varia segons cada individu, per tant jo no puc saber si els meus ulls em mostren realment com són les coses, perquè qui sap si tinc alguna malaltia relacionada amb la vista i aquesta, conseqüentment, m´enganya.
Com se si el que estic sentint i vivint és un enganys dels meus sentits? Aquesta pregunta està relacionada amb l´anterior. A més, quan somnio en aquell moment, jo penso que el que estic vivint és real i ara mateix, que estic llegint aquesta redacció també. És lògic que pensi que tots els que estem aquí, formem part ara mateixa de la realitat i no d´un somni, que els sentits no m´estan enganyant, però potser sí. És aquí on intervé la meva tercera pregunta, i si és així, què puc fer? Doncs tal i com deia Descartes la resposta és: penso, ergo existeixo. Això vol dir que el pensament només es dóna en un sol subjecte conscient de la seva activitat mental, per tant, el coneixement de la realitat, és sempre un coneixement conscient. És per aixó que no puc dubtar del jo.