Amb qui us posicioneu, amb Plató o Aristòtil?

Tot i que Aristòtil va ser durant un llarg temps deixeble de Plató i en certa manera compartien les mateixes idees i opinions, quan aquest primer va haver de buscar-se la vida pel seu compte ja que el seu mestre havia mort, va començar un itinerari de reflexió i recerca de coneixements que el van desvincular de les bases en les quals havia cregut des de sempre.

Jo, personalment, em posiciono amb Aristòtil pels motius següents:

Primer, Plató diu que l´ànima és presonera del cos i que aquesta tendeix al món intel.ligible, és a dir, al món de les idees on teòricament es troba el coneixement absolut i universal. A més, el cos contamina l´ànima i li provoca confusió, perquè aquesta és pura i el cos impur. Aristòtil, en canvi , reivindica el món sensible ja que afirma que les úniques realitats existents són els subjectes individuals que són múltiples i estan sotmesos a canvi, però això sí, les essències romanen. I l´essència es troba en la realitat i no en el reremón de Plató.
Jo em decanto pel filòsof realista perquè si penso que l´essència roman en mi i en tots els subjectes i que ens fa especials, ja sóc feliç. Jo no vull contemplar totes les idees, com deia Plató, perquè crec que és impossible, és a dir, qui fixa el límit d´idees totals, i un cop les adquireixi suposadament la meva ànima què? Què m´espera a partir de llavors? Segons Plató, reencarnar-me en un altre cos i així eternament. Però si he de creure que la meva ànima ha estat prèviament en altres cossos i ara en el meu i que després en un altre, hauria de renunciar a la idea de la meva pròpia existència des del punt de vista personal, perquè jo sóc com sóc gràcies a la meva ànima però també al meu cos que influeix en ella o com deia Plató que la contamina de sentiments i de desitjos. Per tant jo no seria tal com sóc si aquests dos elements no interactuessin al mateix temps. És cert que el cos m´aporta defectes, però jo sóc així gràcies a les meves virtuts i als meus defectes. Prefereixo passar tota l´eternitat a l´Hades abans de què la meva ànima comparteixi qualsevol cos sigui animal o vegetal sigui millor o pitjor.

A més com deia Aristòtil, la forma és l´essència que es troba en el món sensible i la forma substancial existeix en cadascun de nosaltres, perquè l´única via que tinc per conèixer la realitat és conèixer la forma, i això m´agrada perquè la forma no és cap construcció mental i forma part de mi i de tots.

Comentari del Fedó 2

Títol:

Cada cosa neix del seu contrari

Idees principals:
Tot allò que neix, tant si és animal, vegetal o humà té un contrari que és la mort. Un exemple seria el bell, que és contrari al lleig. Sòcrates vol demostrar en aquest diàleg si tot allò que té un contrari és crea a partir dels seu propi contrari, de manera que posa un exemple sobre la relació entre un objecte gran o petit segons amb el que es compari, ja que hi ha un contrari. Però també destaca el procés que hi ha entre aquests contraris, que en el cas esmentat anteriorment és el creixement o la disminució. A continuació, Sòcrates parla de la vida com a contrària de la mort, del estar despert com a contrari del estar dormint utilitzant els mateixos arguments, fins que fa arribar als seus interlocutors la conclusió següent: dels morts neixen les coses vives i viceversa de tal manera que la natura estableix aquest equilibri i així no quedar-se coixa.

Comentari:
Sòcrates afirma que tot allò neix s´origina a partir de la mort, i aquesta sorgeix a partir de la vida, de manera que hi ha una mena de procés cíclic en el qual tots aquests estats que tenen un contrari es creen i es desfan gràcies a l´existència del seu propi contrari. És el cas de la vida, que sense la mort, no podria néixer, i per tant no existiria. Per això, Sòcrates, posteriorment, diu que no hem de tenir por a la mort ja que gràcies aquesta tornarem novament a la vida.
Per tant en aquest fragment el filòsof ens explica diversos exemples d´estats que neixen dels seus contraris com el bell i el lleig, el just i el injust. Tots aquests no serien res sense l´existència del seu contrari. A continuació, Sòcrates esmenta la metempsicosi que és una doctrina filosòfica segons la qual transmigren les ànimes després de la mort a altres cossos més o menys perfectes, conforme les actituds i accions de l´existència anterior, concretament ho fa en el moment en el que li diu a Cebes que els morts neixen de les coses vives i li pregunta si les nostres ànimes són a l´Hades, que és l´inframón grec.


Comentari2:
Aquest text és un fragment d´un dels diàlegs platònics que va escriure durant l´època de maduresa, concretament en l´obra anomenada el Fedó.
En aquest fragment s´ens parla d´una sèrie d´arguments platònics sobre l´ànima i la seva immortalitat:
L´argument de la successió de contraris, que fa referència al món heraclità ja que concep la realitat com un procés cíclic que fa que la mort segueixi la vida, i viceversa. De manera que només es pot arribar a una conclusió que és la següent: l´ànima és immortal.
Finalment, també fa referència a l´argument de la participació de l´ànima en la idea de la vida perquè cada cosa participa d´una idea, i per tant aquesta no pot participar de la idea contrària. Per tant, si l´ànima participa de la idea de la vida i de la mort la conclusió a la que es pot arribar és que novament, l´ànima és immortal.

Comentari del Fedó

Títol:

La puresa de l´ànima

Idees principals:
Mai podrem assolir la veritat si la nostra ànima és presonera del cos, ja que es troba contaminada. El cos ens dóna preocupacions per culpa del seu manteniment i d´aquest són fruit les passions, els desitjos, els temors i els fantasmes que ens dominen i no ens deixen pensar. Per culpa del cos, ni tan sols podem intentar fer recerca de la veritat perquè aquest s´oposarà i ens provocarà confusió. Per tant només podrem adquirir la saviesa quan morim, quan l´ànima es desfaci del cos i quedem purs, ja que no podem conèixer quelcom pur si el nostre cos és impur.

Comentari:
En aquest fragment, l´autor fa una introducció al dualisme antropològic entre el cos i l´ànima ja que estableix dualisme entre aquests. L´ànima tendeix al món de les idees mentre és presonera del cos, que és propi del món sensible. L´ànima és quelcom pur i immutable, en canvi el cos és mutable i visible, i d´aquest són conseqüència les guerres, els odis, les passions, la necessitat de tenir diners. En el període de temps en el qual l´ànima és presonera del cos, espera deslliurar-se dels seus lligams sensibles i d´aquesta unió amb el cos per poder ascendir a la veritat que és troba al món de les idees i que és pura.
Per tant l´home només adquireix la saviesa quan mort, quan aconsegueix per fí quedar deslliurat de la seva presó, que és el cos. D´aquesta manera, la mort no ha de ser vista com quelcom tràgic i horrible, sinó com a clau per obrir la porta d´una presó que ens tanca els ulls per poder veure i contemplar l´autèntica realitat.

Esquema del Fedó

mapes de Plató