Text 12 d´Aristòtil

Títol:

La física d´Aristòtil

Idees principals:

En quest fragment s´en explica mitjançant exemples el trànsit d´un estat a un altre segons Aristòtil; per exemple un no-lletrat esdevé lletrat i un home no-lletrat esdevé home lletrat. És a dir amb aquests exemples intenta explicar la situació inicial d´aquell estat: el terme subjecte de la generació, i la final que és allò que vénen a ésser les coses engendrades. Finalment, conclueix dient que malgrat haver quelcom engendrat no significa que aquest puguir subsistir per obligació, i com exemple esmenta el cas de la subsisció de l´home.

Comentari

Aquest fragment pertany a l´obra d´Aristòtil titulada Física i és un tractat sobre la natura. En aquest fragment Aristòtil ens dóna a entendre que els ésser naturals, com ara nosaltres, tenim un principi de moviment, és a dir que patim canvis, que són inegables que fan que un estat passi a un altre com és el cas del pas del no-lletrat a lletrat. Si ens fixem, aquest trànsit d´estats es basa en els contraris: de l´home no-lletrat a l´home lletrat. Per tant sense l´existència d´un no en sorgeix l´altre. Mitjançant aquests exenples Aristòtil ens presenta les argumentacions del ésser i no-ésser: primer, l´ésser no pot venir de l´ésser perquè ja és ésser, i menys pot venir del no-ésser absolut perquè del no res no en pot sortir res. Però d´un ésser relatiu en pot sortir l´ésser. Per això, en aquest fragment se´ns està explicant el moviment a partir de la reflexió següent: el moviment és l´acte d´un ésser en potència en tant que està en potència i que per això, podriem dir, que sempre estem actualitzant potències.

Comparació:

En aquest fragment podem comparar les idees d´Aristòtil amb les d´Heràclit, Plató i fins i tot amb Parmènides. Pel que fa Heràclit, Aristòtil també afirma que el problema del moviment, que propicia el canvi, és el fil conductor de la física. Parla d´un canvi innegable que fa que un estat passi a un altre. L´argument dels contraris provés de Plató que afirmava que tot sorgeix a partir d´aquests com per exmple la vida, que sorgia a partir de la mort, i intervé aquest procés cíclic etern. Finalment amb Parmènides, famós per aquella frase: del no res no en pot sortir res coincideix perquè Aristòtil es basa en aquesta reflexió quan explica que l´ésser no pot venir del no-ésser absolut.

Què va primer, l´ou o la gallina?

Aquesta qüestió, per a mi, és una de les més difícils de respondre perquè pensant i pensant no puc arribar a cap conclusió: perquè hi hagi gallina, prèviament ha d´haver un ou, però perquè hi hagi un ou ha d´haver una gallina perquè el faci. Per tant per poder orientar com mínim aquesta resposta potser caldria formular unes altres de relacionades per poder anar arribant a petites conclusions.

Primer, la resposta a aquesta pregunta pot tenir dues vies: la primera científica i la segona utilitzant la lògica per mitjà de la doctrina de la filosofia. Des del punt de vista científic no podria aportar cap resposta perquè ni els propis científics ho saben, perquè actualment només hi ha hipòtesis quant a l´origen de la vida, però cap verificada. I des del punt de vista lògic el meu cap fa com una mena de procés ciclíc en el qual prenguta de la resposta és la resposta a la primera però en pregunta, és a dir, d´on surt el ou? de la gallina. I la gallina? de l´ou. Per tant, potser Aristòtil té raó quant diu que el canvi és innegable ja que tota l´estona es passa d´un estat a un altre. I potser aquest equilibri el proporciona la natura i l´home a lo millor no està preparat per adquirir aquesta gran veritat.

Projecte 2: context històric del segle XIX

A principis de segle Napoleó va posar a fi el procès de revolució amb el règim i va intentar sotmetre a tota Europa el domini francès i les idees revolucionàries.

Un cop derrotat l´exercit de Napoleó, les potències europees van tractar d´anul.lar l´obra de la revolució francesa i restaurar l´absolutisme mitjançant el Pacte de Viena.
Quan va ser restaurada la monarquia de Lluí XVIII a França, les potències que havien derrotat a Napoleó es van unir per complir els objectius següents:
-Restaurar l´Antic Règim
-Crear un equilibri entre potències i millorar la seva resistència vers moviments revolucionaris.

Les conseqüències d´aquest pacte van ser el sorgiment de dues forces polítiques originades a la Revolució Francesa i exteses a tota Europea.

El Congrès de Viena no va tenir en compte els desitjos d´unificacií dels alemans i italians i les colònies que estaven sota el domini de Rússia, Àustria, l´Imperi Otomà i´l´est d´Europa van voler independitzar-se i hi havia continues guerres i revoltes.

El nacionalisme va contribuir al quebrament de l´onada de la restauració.

El 1848 va ser un període de revolucions que van convulsionar Europa. Primer, la burgesia defensava idees nacionalistes i liberals que es van unificar en aquesta ocasió amb inquietuts socials i els plantejaments democràtics de la nova classe començava a adquirir força.

Les males collites de 1847 van fer pujar els preus dels productes agrícoles i es va extendre la fam i les malalties que unides a la crisi industrial a causa d´un excès de producció i l´atur va pujar.

La pobresa i l´atur van fer que els obrers es movilitzessin i van sorgir els primers socialistes: Blanc, Blanqui i Proudhom.

L´imperialisme va sorgir cap a finals del segle S.XIX, el desenvolupament capitalista i la necessitat de grans potències d´exportatr productes i capital.

Les causes de l´expansió colonial van ser:
- el desenvolupament del gran capitalisme que volien matèries primes i obrir nous mercats.
- pressió demogràfica
- factors culturals i ideològics
- altres interessos polítics

Aquí us deixo un video explicatiu: la vida social durant el segle XIX

Amb qui us posicioneu, amb Plató o Aristòtil?

Tot i que Aristòtil va ser durant un llarg temps deixeble de Plató i en certa manera compartien les mateixes idees i opinions, quan aquest primer va haver de buscar-se la vida pel seu compte ja que el seu mestre havia mort, va començar un itinerari de reflexió i recerca de coneixements que el van desvincular de les bases en les quals havia cregut des de sempre.

Jo, personalment, em posiciono amb Aristòtil pels motius següents:

Primer, Plató diu que l´ànima és presonera del cos i que aquesta tendeix al món intel.ligible, és a dir, al món de les idees on teòricament es troba el coneixement absolut i universal. A més, el cos contamina l´ànima i li provoca confusió, perquè aquesta és pura i el cos impur. Aristòtil, en canvi , reivindica el món sensible ja que afirma que les úniques realitats existents són els subjectes individuals que són múltiples i estan sotmesos a canvi, però això sí, les essències romanen. I l´essència es troba en la realitat i no en el reremón de Plató.
Jo em decanto pel filòsof realista perquè si penso que l´essència roman en mi i en tots els subjectes i que ens fa especials, ja sóc feliç. Jo no vull contemplar totes les idees, com deia Plató, perquè crec que és impossible, és a dir, qui fixa el límit d´idees totals, i un cop les adquireixi suposadament la meva ànima què? Què m´espera a partir de llavors? Segons Plató, reencarnar-me en un altre cos i així eternament. Però si he de creure que la meva ànima ha estat prèviament en altres cossos i ara en el meu i que després en un altre, hauria de renunciar a la idea de la meva pròpia existència des del punt de vista personal, perquè jo sóc com sóc gràcies a la meva ànima però també al meu cos que influeix en ella o com deia Plató que la contamina de sentiments i de desitjos. Per tant jo no seria tal com sóc si aquests dos elements no interactuessin al mateix temps. És cert que el cos m´aporta defectes, però jo sóc així gràcies a les meves virtuts i als meus defectes. Prefereixo passar tota l´eternitat a l´Hades abans de què la meva ànima comparteixi qualsevol cos sigui animal o vegetal sigui millor o pitjor.

A més com deia Aristòtil, la forma és l´essència que es troba en el món sensible i la forma substancial existeix en cadascun de nosaltres, perquè l´única via que tinc per conèixer la realitat és conèixer la forma, i això m´agrada perquè la forma no és cap construcció mental i forma part de mi i de tots.

Comentari del Fedó 2

Títol:

Cada cosa neix del seu contrari

Idees principals:
Tot allò que neix, tant si és animal, vegetal o humà té un contrari que és la mort. Un exemple seria el bell, que és contrari al lleig. Sòcrates vol demostrar en aquest diàleg si tot allò que té un contrari és crea a partir dels seu propi contrari, de manera que posa un exemple sobre la relació entre un objecte gran o petit segons amb el que es compari, ja que hi ha un contrari. Però també destaca el procés que hi ha entre aquests contraris, que en el cas esmentat anteriorment és el creixement o la disminució. A continuació, Sòcrates parla de la vida com a contrària de la mort, del estar despert com a contrari del estar dormint utilitzant els mateixos arguments, fins que fa arribar als seus interlocutors la conclusió següent: dels morts neixen les coses vives i viceversa de tal manera que la natura estableix aquest equilibri i així no quedar-se coixa.

Comentari:
Sòcrates afirma que tot allò neix s´origina a partir de la mort, i aquesta sorgeix a partir de la vida, de manera que hi ha una mena de procés cíclic en el qual tots aquests estats que tenen un contrari es creen i es desfan gràcies a l´existència del seu propi contrari. És el cas de la vida, que sense la mort, no podria néixer, i per tant no existiria. Per això, Sòcrates, posteriorment, diu que no hem de tenir por a la mort ja que gràcies aquesta tornarem novament a la vida.
Per tant en aquest fragment el filòsof ens explica diversos exemples d´estats que neixen dels seus contraris com el bell i el lleig, el just i el injust. Tots aquests no serien res sense l´existència del seu contrari. A continuació, Sòcrates esmenta la metempsicosi que és una doctrina filosòfica segons la qual transmigren les ànimes després de la mort a altres cossos més o menys perfectes, conforme les actituds i accions de l´existència anterior, concretament ho fa en el moment en el que li diu a Cebes que els morts neixen de les coses vives i li pregunta si les nostres ànimes són a l´Hades, que és l´inframón grec.


Comentari2:
Aquest text és un fragment d´un dels diàlegs platònics que va escriure durant l´època de maduresa, concretament en l´obra anomenada el Fedó.
En aquest fragment s´ens parla d´una sèrie d´arguments platònics sobre l´ànima i la seva immortalitat:
L´argument de la successió de contraris, que fa referència al món heraclità ja que concep la realitat com un procés cíclic que fa que la mort segueixi la vida, i viceversa. De manera que només es pot arribar a una conclusió que és la següent: l´ànima és immortal.
Finalment, també fa referència a l´argument de la participació de l´ànima en la idea de la vida perquè cada cosa participa d´una idea, i per tant aquesta no pot participar de la idea contrària. Per tant, si l´ànima participa de la idea de la vida i de la mort la conclusió a la que es pot arribar és que novament, l´ànima és immortal.

Comentari del Fedó

Títol:

La puresa de l´ànima

Idees principals:
Mai podrem assolir la veritat si la nostra ànima és presonera del cos, ja que es troba contaminada. El cos ens dóna preocupacions per culpa del seu manteniment i d´aquest són fruit les passions, els desitjos, els temors i els fantasmes que ens dominen i no ens deixen pensar. Per culpa del cos, ni tan sols podem intentar fer recerca de la veritat perquè aquest s´oposarà i ens provocarà confusió. Per tant només podrem adquirir la saviesa quan morim, quan l´ànima es desfaci del cos i quedem purs, ja que no podem conèixer quelcom pur si el nostre cos és impur.

Comentari:
En aquest fragment, l´autor fa una introducció al dualisme antropològic entre el cos i l´ànima ja que estableix dualisme entre aquests. L´ànima tendeix al món de les idees mentre és presonera del cos, que és propi del món sensible. L´ànima és quelcom pur i immutable, en canvi el cos és mutable i visible, i d´aquest són conseqüència les guerres, els odis, les passions, la necessitat de tenir diners. En el període de temps en el qual l´ànima és presonera del cos, espera deslliurar-se dels seus lligams sensibles i d´aquesta unió amb el cos per poder ascendir a la veritat que és troba al món de les idees i que és pura.
Per tant l´home només adquireix la saviesa quan mort, quan aconsegueix per fí quedar deslliurat de la seva presó, que és el cos. D´aquesta manera, la mort no ha de ser vista com quelcom tràgic i horrible, sinó com a clau per obrir la porta d´una presó que ens tanca els ulls per poder veure i contemplar l´autèntica realitat.

Esquema del Fedó

mapes de Plató

El mite de la caverna aplicat a un cas real: els videojocs

Avui dia, en la nostra societat, hi ha una demanda cada cop més alta respecte als videojocs.
Aquests podrien analitzar des de diferents punts de vista: econòmic, cultural, social,...
Però en aquest text em centraré únicament en la comparació d´aquest món virtual amb la teoria exposada de Plató sobre el mite de la caverna.
Pel que fa el mite, Plató diu que en una caverna hi ha uns homes que romanen lligats, a causa d´unes cadenes, de manera que no es poden ni tan sols moure i creuen que les ombres que veuen contínuament formen part de l´ autèntica realitat.
En els videojocs l´individu que juga permanentment passa una quantitat d´ hores assegut a la cadira contemplant i vivint una realitat que no és la seva, ja que adopta unes actituds, costums i aparences que no corresponen amb lo que ell veritablement és, fins i tot podria arribar al punt de creure’s la identitat del personatge creat.
Tornant novament al mite, un dels presoners és alliberat i comença a veure una realitat que no correspon ni concorda amb lo que ell ha experimentat des que era un infant. La llum del Sol comença a cegar-li i ha de començar a observar primer les ombres i els reflexos dels objectes.
El nen addicte al videojoc per motius x, ha de romandre sense ordinador durant un determinat temps, i és llavors quan determinats aspectes de la realitat virtual que ell ha creat, no concorda amb la realitat que viu la resta de mortals. Per exemple: els videojocs més venuts són aquells que tracten temes com les guerres entre humans, nuclears, éssers d´altres planetes,etc, i l´únic objectiu és generar la màxima violència possible.
Per tant si el nen ha crescut amb uns valors per viure en una realitat comuna per a tots i s´introdueix en aquest món de baralles i guerres, aquests valors i actituds aniran canviant, de manera que quan el nen es desfaci del ordinador, primer es trobarà amb certs comportaments i actituds que mantenen cap correspondència amb els seus valors violents.
Un cop el presoner alliberat aconsegueix mirar el Sol, aquesta idea de màxim bé, baixarà novament a la caverna per explicar la seva experiència als seus companys que posteriorment l’amenaçaran amb la mort i li acusaran de boig si els allibera.

Un cop el nen comprengui que el videojoc li està causant conseqüències negatives en la seva conducta i redueixi el nombre d´hores a l´ordinador, es donarà compte d´aquesta realitat tan falsa i canviant que li ha fet malgastar tantes hores.

A continuació us exposo un video sobre la realitat i perillositat dels videojocs

Comentari sobre el mite de la caverna

El mite de la caverna

Plató dialoga amb Glaucón per fer-li entendre la situació de l´ésser humà davant el coneixement. Mitjançant aquest diàleg, Plató ens explica l´existència de dos mons: el món de la idees i el món sensible que es pot arribar a conèixer per mitjà de les sentits.

La situació és la següent:
Uns homes es troben lligats en una caverna des que són infants i de tal manera que només poden romandre quiets, únicament mirant cap endavant. Darrere d´aquests, la llum d´un foc que crema lluny i en un pla superior, de manera que entre el foc i els encadenats hi ha un camí situat més a dalt. De sobte, uns homes transporten tota classe d´objectes: estàtues d´homes i animals, fets de diversos materials. Part d´alguns homes parlen i d´altres callen.
En primer lloc, els homes que romanen lligats creuran que l´autèntica realitat és aquella formada per les seves pròpies ombres i les dels objectes que prèviament eren transportats.
En segon lloc, Plató planteja la situació següent: un dels homes és alliberat i surt a l´exterior de la caverna de manera que la llum del Sol li causaria tal dolor que li costaria adaptar la vista, més tard buscaria les ombres per no quedar cec, i finalment s´atreveria a mirar les coses de forma directa i així poder admirar el món.
A continuació, l´home alliberat és obligat a entrar novament a la caverna i explica als seus companys que viuen en una realitat falsa basada en l´existència d´ombres. Conseqüenment, els seus companys li prenen per boig i li amenacen amb la mort si s´atreveix a lliberar-los.

Símbols i interpretacions

En aquest mite l´home representa els presoners, les ombres són aquelles coses coses que nosaltres donem per vàlides i les capten a través dels sentits ja que vivim en el món sensible. I les coses que veu l´home quan és alliberat representen el món de les idees. I finalement, el presoner alliberat representa el filòsof que haurà de guiar als seus companys( els homes) a l´autèntica realitat.

Llibre VII de la República (Plató): el mite de la caverna

I - Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas.
- Ya lo veo-dijo.
- Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.
- ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros!
- Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?
- ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?
- ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?
- ¿Qué otra cosa van a ver?
- Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?
- Forzosamente.
- ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?
- No, ¡por Zeus!- dijo.
- Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.
- Es enteramente forzoso-dijo.
- Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?
- Mucho más-dijo.
II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .?
- Así es -dijo.
- Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?
- No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.
- Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.
- ¿Cómo no?
- Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar.
- Necesariamente -dijo.
- Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.
- Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.
- ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?
- Efectivamente.
- Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?
- Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.
- Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol?
- Ciertamente -dijo.
- Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?.
- Claro que sí -dijo.
III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.
- También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo.

Video explicatiu

Intel.lectualisme moral socràtic

Títol

Què fa realment la ciència?

Idees

La gent no crei que la vertadera funció de la ciència sigui manar, ordenar i dirigir. Creuen que són dominats per les passions, els sentiments, etc. De manera que pensen que la ciència esclavitza l´home fent que les forces vagin d´una banda a l´altra.

Comentari

Sòcrates mostra una activitat contrària a la de la gent. A diferència d´ells, ell creu que la ciència és quelcom que té força, que dirige¡x i mana. Però en canvi, la gran majoria d´homes per ignorància, creuen que allò que controla l´home són les passions, la temença, el plaer, etc, considerant que la ciència només proporciona cultura i no la veritat.

Sòcrates tanca el text amb una pregunta dirigida al lector en la qual deixa la reflexió següent: creus que la ciència és bella i capaç de dirigir l´home de tal manera que aquell que conegui el bé i el mal actuarrà segons el criteri sense deixar-se influir per res, a excepció de la ciència que és la qui li ordena?

Un paisatge de paraules

Els primers passos de la filosofia grega s'expressen amb les paraules següents:

Naturalitat

El descobriment d'una relaitat que es desenvolupava des de si mateixa i per a si mateixa. El canvi de les estacins el batec del cor. La natura té la seva pròpia llei i ritme.

Llei

S'oposa en cert sentit a la natura ja que aquestes lleis són aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la via col.letiva, i`per tant, depèn de les opinions dels mortals. La natura determina la nostra realitat.

Tècnica

És l'art de modificar o produir quelcom real.

Hi ha éssers que si que depenen de l'home i que fins i toto són productes inventats i construits per ell: vaixells,arcs,....que responien a deteminades necessitats

La técnica brotara de les necessitats o ideologia amb la qual es manejaven aquestes necesitats.

La Ciutat

És una altra forma de realitat on es desenvolupa la vida dels homes i on es teixeixen relacions dels ésssers humans que conviuen en aquest espai físic. En defitiva, la ciutat és una empresa col.lectiva, en qué l'impuls essecia és la convivència.

Llenguatge, raó, pensament

La importància de la comunicació segueix amb la idea de la societat democràtica que constitueix el fonament de la societat democràtica fins i tot els valors en que estem establerts al discultir-los i reconstruir-los per mitjà del diàleg i l aconfrontació d'opinions

Al logos, en principi, el sentim però no el veiem i es troba en la nostra consciènica personal.

Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula; en funció d'alló que manifestem / ocultem.

Educació

És una qüestió de lleguantge i és a través de la comunicació entre els ésseres humans con el lleguatge incideis en la ment i en el centre mateix de la individualitat. Podem denominara cada éssers humà mitjançant violència /por.

La veritat

En el S.v va experimentar una revisió important.

En una societat predemocràtica, la veritat va estar unida al poder, la veritat és el manament de qualsevol unitat.

Questa quedrà llegida a la demostració i ha de ser provada i argumentada. Cercar la veritat es converteix en una tasca humana i compromesa.

Projecte 1: Sören Kierkegaard

Vida

Va néixer a Copenhague (1813-1855). Era el fill menor del segon matrimoni d´un ric comerciant molt religiós. Era gperut de naixement, i l´estricta educació religiosa que va rebre per part paterna està en la base del seu temperament angustiós. Aquesta creença tan religiosa va causar-li més d´una crisi. Destacava per la seva ironia i sentit del humor.

Anys més tard, sense donar cap explicació va abandonar el seu compromís amb Regina Olsen (1841). Es creu que va tindre una nova crisi religiosa que el empenyar a prendre tal decisió .

Els primers escrits de Kierkegaard tractaven dels dos estadis previs de l´existència humana, segons la teoria dels tres estadis que va proposar segons O l´un o l´altre que guarda cert paral.lelisme amb la seva existència, va distingir l´estadi estètic i l´estadi moral i que es complemente gràcies a l´estadi religiós. Va escriure amb pseudònims els llibres que reconstruïa el discrus de l´esteta, i també els que va dedicar a l´estat ètic.

Només quan va entrar a l´estadi religiós a l´any 1848, va abandonar els seus estadis. La intennció d´aquests pseudònims no era ocultar la seva identitat sinó de donar noms i cognoms als seus personatges, i cadascun d´aquests simbolitzaven les diferents idees de l´existència segons cada home. L´esteta seria aquell individu que angustiat per la impossibilitat de determinar per si mateix la direcció de la seva pròpia vida per si mateix, suspenent les decisions per evitar equivocar-se.

Obra

O l´un o l´altre (1843) (Enten – Eller)
Dos discursos edificants(To opbyggelige Taler)
Temor i temblor (Frygt og Bæven)
Repetició (Gjentagelsen)
Tres discursos edificants (1844)(Tre opbyggelige Taler)
Quatre discursos edificants (1843) (Fire opbyggelige Taler)
Migajas filosòfiques (Philosophiske Smuler)
Johannes Climacus
El diari d´un seductor (Forførerens Dagbog)
El concepte de l´angustia (Begrebet Angest)
Sobre el concepte de ironia en constant referència a Sòcrates (1841)(Om Begrebet Ironi, med stadigt Hensyn til Socrates)
Prefacis (Forord)
Tres discursos en ocasions imaginades (Tre Taler ved tænkte Leiligheder)
Etapes del camí de la vida (Stadier paa Livets Vei)
Un anunci literari (En literair Anmeldelse)
Discursos edificants en diversos esperits(Opbyggelige Taler i forskjellig Aand)
Las obres del amor (Kjerlighedens Gjerninger)
Discursos cristians (Christelige Taler)
La crisi i una crisi en la vida d´unactriz (Krisen og en Krise i en Skuespillerindes Liv)
Els liris del camp i las aus del cel (Lilien paa Marken og Fuglen under Himlen)
Dos petits tratats ètico-religiosos (Tvende ethisk-religieuse Smaa-Afhandlinger)
La malaltia mortal / Tratado de la desesperación (Sygdommen til Døden)
El meu punt de vista (1847) (Om min Forfatter-Virksomhed)
El moment (Öieblikket)
El Tratad de la Desesperació

Links

Vida i conceptes de la seva obra

taller de lectura

més links i comentaris traduïts de la seva obra

aspectes biogràfics i obra

Aquí us deixo una part d´un programa on es parla de la seva obra: Temor i tremolor

Podem arribar a la veritat absoluta?

Podem arribar a la veritat absoluta? La meva resposta és que no. Els homes a diferència dels animals podem parlar i utilitzar la raó. La pròpia evolució de l´humà ha demostrat que al cap del temps, l´home ha adquirit una sèrie de coneixements que li han permès sobreviure, i tot gràcies al desenvolupament de la lògica i a la observació per poder arribar a conclusions. Si aprofundim més, l´home sempre ha volgut desvetllar determinats misteris que obrien interrogants en la seva ment fins a portar-lo al punt de preguntar-se per la seva pròpia existència i utilitat en aquest món. De fet, la filosofia és una doctrina, que entre altres temes, indaga en aquestes qüestions. Molts filòsofs han donat respostes molt diferents entre elles. Però cap home pot confirmar la fiabilitat d´aquestes, perquè tot i ser respostes sabies, no deixen de ser deduccions i hipòtesis d´humans. A més, les persones pensem d´x manera perquè tenim una sèrie de prejudicis que se´ns han introduït des que naixem, per exemple, una persona fortament religiosa ho és, segurament perquè la seva família ho és també i s´ha educat amb una sèrie de valors que han fet que aquesta persona adquireixi un determinat punt de vista.
Per tant jo em pregunto: per exemple, el concepte que té Parmènides sobre l´ésser seria el mateix si s´hagués criat en una família indígena de Sud Amèrica?

Jo,per tant, crec que la veritat absoluta és un concepte totalment abstracta i que l´home no està ni preparat ni creat per assolir-la.

Fragments de Parmènides

Títol:

El pensament és l´ésser

Idees principals:

L´autor diu que només hi ha 2 vies de recerca pensables i arriba a la conclusió de que no pots conèixer el que no és. Posteriorment, afirma que pensar i ésser són el mateix. Després parla de la negació del moviment, com jo farà posteriorment Zenó [?]. Parla també de la indiferència del lloc per on començar, si al cap i a la fí hi acabarem tornant. Creu que els homes considerem l´ésser i el no-ésser com el mateix.

Comentari:

L´autor ens introdueix en la via de la veritat per tractar sobre l´ésser i tot el que podem conèixer d´ell perquè ell fa una afirmació sobre l´ésser amb la justícia segons aquest criteri. També, conclueix el final del primer fragment amb la frase "Ni pots conèixer el que no és, ni ho pots pensar." En el segon fragment diu que només hi ha realitat que és l´ésser i és immutable, per tant és realitza el monisme ontològic. En el tercer fragment afirma que l´ésser és inengrendrable i indestructible ja que no pot morir perquè és perfecte. Finalment, l´autor conclueixs el text dient que els homes creuen que l´ésser i no ésser són considerats el mateix, quan al seu parer no ho són.

Comparació:

La diferència més destacable dels fragments de Parmènides amb altres fragments d'altres autors és que el primer creu que només hi ha una relaitat perquè l'esser és immutable, que no canvia. Però Anaximandre creu el contrari. Aquest últim afirma que tor canvia, és a dir, que de l'apeiron surt la relaitat, després aquesta realitat torna a l'apeiron i després tornar a emergir, i així, succesivament.

Fragments d´Heràclit

Títol:

El canvi perpetu

Idees principals:

Tot succeix per alguna raó que desconeixem que podria ser el logos o raó universal. És imprescindible l´existpencia de contraris per arribar a l´harmonia en un món de discòrdia. L´origen i la causa de totes les coses és el logos.

Comentari:

Aquests fragments són d´Heràclit. Tots aquests, es basen en el canvi perpetu provocat pel logos, que és la raó universal, i en un conflicte equil.librat on hi ha una lluita de contraris per necessitat que intervenen en la mateixa natura. Ho podem comprovar amb la frase: " Els homes desconeixen aquesta raó que existeix tant abans d´escoltar-la com després." A més l´autor amb l´últim fragment: "Després d´escoltar al logos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una" arriba a la conclusió de que si tot canvia segons una llei, aquesta és l´única que no canvia, és a dir, és la substància de tots els canvis.

Comparació:

Heràclit afirma que hi ha un canvi perpetu, és a dir, tot canvia. En canvi, Parmènides diu el contrari, que un sol ésser no canvia. Segons Heràclit la causa o origen de les coses és el foc ja que implica dinamismes, canvis. Simbolitza el canvi. El cosmos, és a dir, l´univers, és com un foc que s´encén i s´apaga. En canvi Tales de Milet diu que és l´aigua l´origen de tot o Anaxímenes el vent. La similitut entre Anaximandre i Heràclit és la següent: Heràclit diu que l´origen o la causa de tot és el logos que marca i dicta el canvi de les coses, i Anaximandre afirma que tot prové i també acaba a partir del apeiron. Per tant el tret comú d´ambdues idees és que ñla realitat que conèixem es basa en uncanvi constant.

Text 1 (pàg 24)

Text d´Anaximandre de Milet

A la primera oració l'autor esmenta: "D'allà d'on ve el naixement del éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat". La primera part la interpreto de la manera següent: l'autor no sap o no vol explicar en el text quin és el nostre origen i fins i tot per què naixem o com. Però del que si està segur és del procés següent: Primer naixem i amb el pas del temps morin. Però no morim perquè sí, sinó perque hi ha com una mena de força superior que ho determina, per així ordenar un desordre provocat per l'home a través de la injustícia.

Nou curs 2009/2010

Matèria de SEGON de BATXILLERAT

La societat i l´estat segons Marx

Títol

L´estat modern i l´estat de l´antiguitat

Resum

El reconeixement de l´esclavitud en l´època antiga i el reconeixemnt del drets morals en l´estat modern tenen la mateixa significació. La base de l´estat modern és la societat civil i l´individu d´aquesta mentre que en l´estat de l´antiguitat era l´esclavitud.

Comentari

Segons l´autor, el reconeixement dels drets humans en l´estat modern té el mateix nivell de importància i valor que el reconeixement de l´esclavitud en l´estat de l´antiguitat. Pel que fa aquesta afirmació, hi estic totalment d´acord perquè la societat es basava gairebé en un poder absolut, és a dir, només havia uns pocs que tenien aquest i poder i la resta, que era la majoria de la població, es sotmetia a aquest poder fins al punt d´esclavitzar-se per aquell sobirà o givernador, quedant totalment exclosa de qualsevol dret. Avui dia, la situació ha canviat totalment, perquè ara teòricament tots som iguals davant la llei i la justícia, sense tenir importància el lloc d´origen i la classe social de l´individu, i la majoria gaudim d´uns drets mínims, però exceptuant algunes persones que viuen en determinades regions del món.

Respecta la frase: La base de l´estat modern és la societat civil i l´individu de la societat civil, és a dir, l´individu independent dels altres i amb un únic vincle que és l´interès privat i esclau del treball assalariat estic d´acord perquè crec que aquesta base de l´estat modern és el conjunt de persones que es troben en la categoria de ciutadans i aque actuen de forma col.lectiva a l´hora de prendre decisions públiques., tot i què la majoria de vegades actuem en benefici propi, mogut per aquest interès privat.

Videos

Hem començat la part de ciutadania (tema 13) i he vist aquests videos

i crec que resoldrà alguns dels nostres dubtes.

♦Doc 3 pàg 214

Ciutadania democràtica

De quina manera l´autor caracteritza la ciutadania en aquest text?

Creu en una ciutadania oberta, en la qual tots els seus membres, també els marginats, siguin acceptats però aquests últims sense integrar-los de la mateixa manera que un ciutadà no discriminat.

Per què diu que el principi de voluntarietat ha de ser considerat a l´hora d´entendre la nacionalitat del ciutadà?

Perquè tothom ha d´admetre una determinada nacionalitat, i així se´l podrà reconèixer unes arrels i drets.

A què es refereix quan esmenta "l´afirmació de la independència nacional"?

I quan esmenta "la realització de la identitat nacional"?

Per què considera que aquests modes d´entendre la democràcia són excloents?

L´autor és partidari d´acceptar altres cultures que no siguin les nostres, però no barrejar-les.

Llavors, aquests modes d´entendre la democràcia són excloents, sobretot, per aquelles persones que viuen en un lloc, que no és el seu, i que han de limitar fets, tradicions i festivitats de la seva cultura perquè els habitants d´aquest nou territori tenen la seva pròpia cultura.

*el text és de Habermas, si voleu saber més sobre aquest filòsof alemany cliqueu AQUÍ

Dilemes morals

Dilema 2

1. L´Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat?

No, perquè per poder millorar el futur de la humanitat caldria que tots els treballadors d´aquesta empresa que es dedica a la tala d´arbres, i totes les empreses contaminants del món, haurien de deixar aquesta feina, però com és poc possible, per no dir impossible, la meva opinió és que hauria de continuar treballant en aquesta feina i així la seva família no patiria les conseqüències.

2.Tenim obligacions amb les generacions futures?

Sí, però tothom hauria de prometre sacrificar-se i reciclar més, contaminar menys... Perquè el resultat serà positiu si tots ens ho proponem.

3. Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència?

No, perquè això generaria pobresa a nivell general en tota la població i provocaria migracions cap a les ciutats. És com unpeix que es menja la cua, les conseqüències a curt i a llarg termini serien molt negatives econòmicament per tot un país.

4. Com es pot resoldre el conflicte entre el dret dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els "pulmons" de la Terra?

Doncs traslladar algunes fàbriques (que no es dediquin a la tala d´arbres i altres) a aquests pobles.

5. De quin són responsabilitat els problemes mediambientals? Dels governs? Dels individus?

De tots, perquè aquesta responsabilitat és una balança on l´acció del govern i els individus ha d´estar equil.libri.

6. Què hi diria un utilitarista?

Doncs que s´hauria de continuar amb la tala, perquè hi ha un gran nombre d´individus que es beneficien. I un representant de l´ètica dialògica? Traslladar treball a aquests pobles perquè els treballadors que es dediquen a la tala d´arbres deixin aquest ofici i es dediquin a una altra cosa que no perjudiqui a la natura.

Dilema 3

1. Analitza-ho exposant en una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en una altra no pujar-li

Si li puja la nota
-Seria injust per els altres companys

-Podrà ser feliç

Si no li puja la nota

-No arribarà a la carrera que ell vol fer

i per tant no serà feliç.

-Tot l´esforç que havia fet durant el batxillerat

no li ha servit per l´ho que ell volia.

2.Veus algun conflicte entre felicitat i justícia?

Sí qua a vegades la justícia s´imposa a la felicitat.

Definicions del tema 10

Intelectual.lisme moral: teoria que afirma que és impossible obrar malament expressament.
Meièutica: és l´art de donar llum a les idees, similar a la funció de les llevadores.
Hedonisme: Creuen que la felicitat consisteix en el plaer.

Felicitat (Aristòtil): és ser home en el sentit més ampli de laparaula, duu a terme l´activitat intel.lectual.

Pau interior (estoics): estat en el qual una persona es troba satisfet amb si mateix. Hem de ser impertorbables.

Aritmètica del plaers: càlcul dels plaers que descansa en dos supòsits, són igual en qualitat. També és una teoria utilitarista que defensa una suma de plaers i una resta de dolors.

Utilitarisme en regla: exigeix tenir en compte si l´acció en què ens trobem se sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals per la bondat de les conseqüències.

Ètica deontològica: preocupacció pel deure i normes. (és una teoria ètica)

Imperatiu categòric: ordre moral que es basa en què hi ha orientacions que no han de seguir-se per què són inhumanes.

Dignitat humana: conseqüència de l´autonomia que afirma que els éssers que poden intercanviar-se per altres tenen preu, en canvi un ésser autònom és únic, té dignitat. Exemple: les persones.

Intuïcionisme: ètica que afirma que els principis universals allunyen els individus de la comunitat i que la pèrdua de la dimensió comunitària produeix individus desarrelats. Defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d´identitat i l´individualisme.

Universalisme: ètica que afirma que les comunitats són indispensables per al desenvolupament d´una persona, però la solidaritat comunitària és una solidaritat de grup. I que l´autèntica´solidaritat és universal. Hi ha uns valors que tothom ha de convertir.

♦Doc 9 pàg 200

La persona té dignitat

Títol

La moralitat posseeix dignitat

Resum

En el regne dels fins, tot té un preu o una dignitat. El que es refereix a les inclinacions i necessitats de l´home té un preu comercial, però allò que constitueix la condició perquè alguna cosa sigui fi en si mateix té dignitat i no preu.

La moralitat és la condició sota la qual un ésser racional pot ser fi en si mateix, i juntament amb la humanitat són les úniques coses que posseeixen dignitat.

Comentari

En aquest text, l´autor diu tot té un preu, i que per tant tot allò que té un preu pot ser intercanviat per un equivalent, però si allò es troba per damunt del preu llavors té una dignitat.

Per exemple, les necessitats de l´home ja que sense suposar una necessitat ens satisfan sense cap fi de les nostres facultats.

Però allò que forma la condició perquè quelcom sigui fi en si mateix té un valor ontern: la dignitat.

Tot ésser racional pot ser fi en si mateix i només per la moralitat és possible ser membre legislador en un regne de fins.

¿Què és millor, ser un Sòcrates insatisfet o un ximple satisfet?

L´afirmació a aquesta pregunta, varia segons les inquietuds de cada persona. Però, primerament, jo crec que Sòcrates insatisfet es refereix a aquella persona que al llarg de la seva vida realitza una recerca constant per trobar respostes a aquelles qüestions que es planteja i que és conscient de què no es pot saber tot, i per això es creu insatisfeta. Però jo penso que dins de la insatisfacció de saber que només som una milèsima part de l´univers i que la nostra existència i activitat l´afectarà mínimament, hi ha una satisfacció al veure que gràcies a persones que observen i investiguen tot allò del que dubten, cada cop estem més aprop de trobar resposta a més preguntes, ja que la història ha demostrat que l´home és un ésser amb conviccions i que sempre ha mostrat interés per tot allò que li envolta. Per això, jo estic d´acord amb l´afirmació.

¿Què és millor, ser un Sòcrates insatisfet o un ximple satisfet?

♦Doc 3 pàg 195

Obrar conforme a la virtut més perfecta

Títol

La funció pròpia de l´home és l´activitat de l´ànima

Resum

La funció de l´home és l´exercici de l´ànima, i que aquesta funció és específica de l´home. L´autor posa com exemple tocar la cítara és propi d´un citarista o bon citarista. Cada acció raonable és realitza bé segons la virtut adeqüada, i per tant, el bé humà é una activitat de l´ànima conforme a la millor i la més per perfecta de les virtuts.

Comentari

Aquest text és d´Aristòtil que afirma que la felicitat és el fi últim natural, perquè aquest creu que totes les activitats humanes es realitzen per un fi, que a la vegada, se supedita als altres, els fins seran mitjans per a un fi últim, que dóna sentit als alstres.

Aquest fi últim és la felicitat que serà un bé perfecte, suficient per si mateix. A més creu que la funció de l´home durant la seva vida és la contemplació, és a dir, la vida teòrica i la saviesa pràctica, ja que l´intel.lecte pràctic que ens permetrà trobar una altra forma de vida que procuri també la felicitat.

Saps diferenciar entre...?

Quines són les vostres respostes vers les preguntes que apareixen en el dibuix?

Ningú fa el mal sabent que ho fa?

Jo crec que les persones actuen influenciats per uns prejudicis que són implantats durant la infància en el si d´una família. És a dir, en aquesta etapa de la vida, una persona adquireix com a propis uns ideals morals i i idees. I posteriorment actua segons aquestes. Però, segons el meu criteri, és aquí on hi ha un problema, no tots estem educats amb els mateixos ideals i idees, i per tant la visió dels nostres és diferent, perquè arribats a aquest punt s´obre un interrogant: el fi justifica els medis? Hi ha gent que creu que si, perquè pensen que el fi és el que conta, i no els mitjans, per tant aquest tipus de gent que afirma aquesta qüestió no els hi importa el que hi ha davant del seu objectiu. En canvi, els que estan en contra d´aquesta qüestió creuen que el que conta és el fi però també tenen en compte els mitjans. Per tant, si una persona que creu que el fi justifica els medis i té un objectiu que per ella és bo, actuarà d´x manera per aconseguir-ho pensant que no està obrant malament, perquè actuarà influenciat pels seus prejudicis que per aquesta persona són correctes, i potser sí que estarà actuant malament però realment no ho sap. És el cas de persones que desgraciadament s´han criat en un ambient de violència o en grups molt radicals i que no dubtaran en usar aquesta violència per aconseguir allò què volen perquè han crescut amb l´idea de que el fi justifica els mitjans. I quan una persona és madura crec que és impossible fer que canviï totalment de forma de pensar, tot i que també se li pot modificar una mica la seva conducta. Per tant la meva conclusió és que en general ningú fa el mal, sabent que ho fa, tot i que hi ha una mínima part de la població que actua de forma incorrecta i que n´és conscient però que ho fa perquè es senten insatisfets i tenen un buit que necessiten omplir i no saben com.

El 18 de març ens anem de viatge!!

*Definicions del tema 9

Temperament: és el conjunt de sentiments i passsions que resulten difícils de controlar.

Hàbit: és la repetició d´actes en una mateixa direcció que ens predisposen a obrar.

Virtut: hàbit que ens predisposa a obrar bé.

Consciència moral: és la capacitat de distingir entre el que és bo i dolent.

Llibertat interna: és l´absència de coacció interna (llibertat de la voluntat).

Condicionament: concepte filosòfic que afirma que l´home no té absoluta i total llibertat però si la suficient per ser responsable dels seus actes.

Destí: afirma que hi ha una llei que regeix l´univers.

Det. econòmic: exemple de det. reduccionista que afirma que estem influenciats pel gens.

Ús regulatiu: consisteix en investigar tots els fenòmens com si estiguessin produits per una causa.

Autonòmia moral: afirma que el subjecteés dóna a si mateix la llei pròpia.

Nivell preconvencional: nivell de consciència moral en el que una persona té per just el que satisfà els seus interessos.

Nivell postconvencional: nivells de consciència moral en el que la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals.

Responsabilitat: concepte que ha d´assumir la reparació dels dany fixat per les lleis.

Principi de responsabilitat: és el principi que defnsa H. Jonas que defensa hem d´assumir les conseqüències de les accions alemenys no pitjor del que és ara.

Cançó: Señora libertad

Creus en el destí?

Jo no crec en el destí perquè pensar que una persona pel fet de néixer en determinades condicions, no significa que acabi morint en aquestes, sinó que les pot millorar o empitjorar.

Antigament, la gent creia en el fatalisme, doctrina segons la qual tot és predeterminat pel destí. És a dir qualsevol persona nascuda en una família pobre no podia aspirar a canviar el seu futur, ja que la voluntat dels déus era que acabés morint pobre. Aquest fet implicava que una persona es resignés a lluitar pel que volia i poder ser allò que tant desitjava.

Jo fins i tot, m´atreveixo a dir que aquesta doctrina denega llibertat a les persones, perquè llavors tota la gent que naixia en situacions poc favorables no tenien la llibertat d´intentar millorar-la.

Les persones que creuen en el fatalisme sempre pensen que quan han de triar, per exemple, entre A i B, i agafen B, significa que ja estava escrit que davant aquesta elecció acabarien escollint B.

Per això, jo els pregunto a totes les persones que creuen en el destí el següent:

-On està la llibertat de l´home si les nostres accions ja han estat predeterminades?

"L´ésser humà està condemnat a ser lliure"

Aquell qui està d´acord amb aquesta afirmació defèn una posició existencialista, ja que segons aquesta, l´home és qui determina le seves accions, és a dir té la llibertat de triar perquè com deia Sartre, triem fins i tot quan no triem, ja que molta gent pensa que quan hem d´escollir entre A i B, només tenim aquestes dues opcions,però com bé deia Sartre hi ha una tercera via que és no triar i quan l´esculls acabes de fer una elecció, tot i què també a vegades podem sentir-nos limitats per les circumstàncies.

Jo, personalment estic d´acord amb aquesta frase perquè defenso que l´home té una llibertat que no li pot ser estreta, exceptuant certs casos, per tant si la té des del moment en el que neix fins la mort, la llibertat és la seva condemna perquè estarà vulgui o no, és irremeiable.

Per a mi, la llibertat és com una condició que dóna sentit a la vida perquè permet expressar les reflexions i meditacions de l´home i així aquest pot obrar sense coacció, però amb responsabilitat, i pugui complir les seves aspiracions i sentir-se satisfet.

Jean-Paul Sartre (1905-1980)

Apunts de classe:

- És un delsm màxims exponents del existencialisme.

- També ho són Heidegger i Jasper.

- Va ser el filòsof de la llibertat.

- L´existencialisme diu: "L´existència precedeix de l´essència" és a dir primer esxistim i després ens fem. Ens anem construint la vida.

- Satre deia: "Ningú néix cobard o valent, sinó que ens fem" Aquest filòsof era ateu.

- A més, creu que cadascú ha d´escollir el seu camí, sempre estem triant, fins i tot quan no triem.

- Tot projecte és destinat al fracàs (la mort).

- Obra destacada: la nàusia.

Arguments a favor i en contra de la llibertat

A FAVOR

-Podem expressar el nostre pensament.

- Tenim des que naixem fins que morim.

- És una condemna irremeiable per a l´home
i li permet fet allò que vulgui.

EN CONTRA

-No totes les persones gaudeixen de la
mateixa llibertat externa.

-La llibertat va lligada a la responsabilitat
I no tothom la té.

-Un no és lliure per escollir en quin lloc
o sota quin cos néixer.