Descartes: si dubto, penso, i si penso sóc

Imatges de René Descartes

Comentari del text nº12 de Descartes

Títol:

l´existència dels cossos.

Resum:
L´autor afirma que sí que existeixen les cosses materials, i que aquestes són la causa de les idees. Després continua dient que Déu és bo i que per tant produeix coses que tots nosaltres concebem de forma no distinta perquè ell no és un déu enganyador i/o maligne i no ens envia les idees immediatament.

Anàlisi:
Bàsicament, aquest text tracta sobre l´existència dels cossos i el paper de Déu davant les idees. En aquest fragment, l´autor ja ha arribat a la conclusió de que sí existeixen els cossos perquè ho ha pogut demostrar.
Primer, Descartes pot demostrar que el jo no pot ser la causa productora de les idees perquè jo, que penso, a vegades se´m presenten idees que venen d´alguna cosa aliena a mi, és a dir, d´un lloc diferent. Per arribar a la conclusió de Descartes en aquest fragment cal preguntar-se quina és la causa d´aquesta idea, i la resposta seria Déu, que ha fet que jo tingui aquesta idea. Per tant la causa de les idees dels cossos, són els propis cossos.

Comparació:
Descartes, filòsof del segle XVI, és l´autor del fragment analitzat prèviament. Concretament, parla de l´existència dels cossos i del paper de Déu davant del jo.
Descartes és clarament racionalista, i aquí ho podem observar perquè les seves explicacions es basen utilitzant la raó, i no en l´experiència sensible. Descartes el podriem comparar amb el Pare Mersenne que va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.

Puc dubtar del jo?

A partir d´aquesta pregunta, si vull trobar-hi una resposta, hauria de fer-me altres preguntes: és real ho que veuen els meus ulls? Com se si el que estic sentint i vivint és un engany dels meus sentits? I si és així, què puc fer? A quina conclusió arribo?
Un cop acabades totes aquestes preguntes me n´adono que acabo de seguir part del mètode cartesià, concretament la segona regla que és l´anàlisi, ja que he dividit la meva pregunta en d´altres més específiques per així poder arribar a la tercera regla, que seria la síntesi d´aquestes.
Quant a la primera pregunta, és real ho que veuen els meus ulls? Crec que la resposta és negativa, perquè els meus ulls en donen la vista, i aquest sentit té una sensibilitat que varia segons cada individu, per tant jo no puc saber si els meus ulls em mostren realment com són les coses, perquè qui sap si tinc alguna malaltia relacionada amb la vista i aquesta, conseqüentment, m´enganya.
Com se si el que estic sentint i vivint és un enganys dels meus sentits? Aquesta pregunta està relacionada amb l´anterior. A més, quan somnio en aquell moment, jo penso que el que estic vivint és real i ara mateix, que estic llegint aquesta redacció també. És lògic que pensi que tots els que estem aquí, formem part ara mateixa de la realitat i no d´un somni, que els sentits no m´estan enganyant, però potser sí. És aquí on intervé la meva tercera pregunta, i si és així, què puc fer? Doncs tal i com deia Descartes la resposta és: penso, ergo existeixo. Això vol dir que el pensament només es dóna en un sol subjecte conscient de la seva activitat mental, per tant, el coneixement de la realitat, és sempre un coneixement conscient. És per aixó que no puc dubtar del jo.

Text nº 4 de Descartes

Títol:

Tipus de dubtes

Idees principals:

L´autor critica aquells que donen per vàlid un coneixement perquè simplement ho dicta la tradició, perquè segons l´autor només podem donar com a cert un coneixement quan l´evidència d´aquest sigui indubtable. A més, per validar aquest coneixement mai hem de refiar-nos dels nostres sentits, perquè ens enganyen. Si ja ho fan un cop, és possible que ho tornin a fer? Sí. Finalment, l´autor arriba a la conclusió de que si dubta pensa, i si pensa, és. Per tant l´única cosa indubtable és el jo.

Comentari:

L´autor, Descartes, fa una crítica a aquells que donem com a vertader aquell coneixement que segons dicta la tradició és cert. Segons ell, el coneixement absolut o indubtable és aquell que és evident i que no admet cap dubte. L´única manera d´arribar a l´evidència, és seguint els passos del mètode cartesià, proposat pel propi autor, ja que ens permet arribat dels elements més simples als més compostos, i conduir així els nostres pensaments. Després esmenta un factor clau a l´hora de donar per vertader un coneixement: el dubte de la realitat de la vigília i el somni. Aquí, l´autor intenta explicar, que com pot arribar ell a distingir en un somni que el que està vivint no és la realitat sinó que una il.lusió o falsa realitat? L´única conclusió a la que arrriba és que si dubto, penso i si penso sóc.

Comparació:

L´autor es clarament racionalista i argumenta que només mitjançant la lògica podem arribar a l´evidència, concretament les matemàtiques. En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que l´origen del coneixement roman en els sentits, per tant, aquests són els únics que ens ofereixen la visió vertadera sobre la realitat. També hi ha altres autors contraris en diversos aspectes quan a Descartes. Plató, per exemple, afirma l´existència d´una segona realitat, però aquesta realitat és la vertadera i on es concentren els coneixements universals. Per tant, no defensa un racionalisme i un desglossament de les parts, per arribar als elements més simples i així observar les bases del coneixement, segons Plató simplement cal ascendir al món intel.ligible.

Text nº 1 de Descartes

Títol:

El mètode cartesià

Resum:

En aquest fragment, l´autor afirma que un estat està més ben regit quan menys lleis presenti i així no es proporcionarien excuses als vicis. Concretament l´autor, és a dir Descartes, proposa 4 regles. La primera afirma que quelcom que no sigui evident no podrà ser veritable. La segona consisteix en dividir en parts o fragments aquella dificultat presentada. La tercera, té el fi d´arribar als pensaments compostos a partir dels més simples. I finalment, la quarta regla consisteix en fer enumeracions completes per no ometre aquell coneixement.

Anàlisi:

Descartes, l´autor d´aquest text, afirma que cal arribar a la veritat per mitjà d´un camí anomenat també mètode. És per això que l´autor formula 4 regles. La primera és l´evidència, i segons aquesta no hem d´acceptar res com a vertader que no coneguem amb evidència que és, ja que els coneixements vertaders són clars. A continuació, l´autor parla de la segona regla o també coneguda com anàlisi. Aquí, cal dividir cadascuna de les dificultats per així arribar als elements bàsics. Posteriorment, la tercera regla o síntesi ens indica que hem de conduir els pensaments simples, i de forma gradual, vers els complexos. Si ens fixem, la síntesi és l´operació inversa a l´anàlisi. Per últim, la quarta regla o coneguda també com a revisió i enumeració, és a dir, la comprovació de la síntesi i l´anàlisi.
El fi d´aquestes quatre regles és arribar a l´evidència per assolir coneixements vertaders.


Comparació:

L´autor d´aquest fragment és Descartes nascut a França en el segle SXVI. Descartes és conegut gràcies a les seves obres filosòfiques, matemàtiques i físiques. L´any 1637 publicà l´obra més significativa: el discurs del mètode.
Aquest autor és un clar exemple de pensament racionalista que es basa en lo següent: el coneixement té l´origen en la raó perquè els sentits ens enganyen i no ens ofereixen coneixements autèntics.
En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que és l´experiència sensible l´origen del coneixement.
Descartes defensà el innatisme i va dir que existeixen les idees innates i que la raó té una predisposició a formar aquestes idees. Contràriament, altres autors, com John Locke, empirista, que afirmà que tot coneixement s´adquireix a través de l´ús de les facultats naturals.