Projecte 3: influències de l´autor

Abans de començar, cal tenir en compte que Kierkegaard va estudiar teologia i filosofia a la Universitat de Copenhague (1830), on va conèixer la filosofia hegeliana, contra la qual va reaccionar amb apassionament. En la universitat va abandonar el protestantisme luterà i durant un temps va dur una extravagant vida social, en situacions conflictives i turmentades.

La seva teoria va estar, clarament, enfocada vers l´existencialisme cristià i cal destacar tres influències bàsiques que han de ser tingudes en compte: està situada dins del romanticisme, és majorment una resposta a Hegel i està marcada per la pròpia història de Kierkegaard. Això fa present aquest subjectivisme (que no és relativisme) del que tant parla, la lluita per a restaurar l'existència (el concret) enfront de l'absolut de Hegel, la lluita per reivindicar la llibertat perduda en la marxa de la consciència i la presència del pietisme, la malenconia i la culpa.

El pietisme, prèviament esmentat, és un moviment religiós protestant iniciat a Alemanya en el segle XVII, principalment per Philipp Jakob Spener, com a reacció evangèlica contra el intel.lectualisme de l'ortodòxia i el formalisme dominants en les Esglésies luterana i calvinista.

A més, l´autor no va seguir la corrent filosòfica del moment, l´idealisme, sinó el individualisme, atès la seva forta creença religiosa. Ell volia parlar des del seu testimoni de vida i analittzar la vida de l´home.

També cal tenir en compte, que la seva filosofia era existencial perquè cinc dels set germans que eren van morir joves i creia que aquella situació era fruit d´una mena de maldició. Defensava un cristianisme més humà, atès que la burgesi de l´època cometia la pitjor de les heretgies: jugar a ser cristià.

A més, també podriem dir que Kierkegaard va rebre certes influències de Sant Agustí d´Hipona.Aquest va ser una personalitat complexa que durant gran part de la seva vida va tenir desig de trobar a Déu i el seu qüestionament constant l´obligava a aprofundir la seva pròpia fe. Desitjava entendre a Crist des de la raó i es va dedicar a investigar l'Antic Testament, lectura que el va decebre. La vida li va arrebatre el seu fill, el seu millor amic i a la seva mare, acceptant amb resignació els designis de Déu i convencent-lo sobre el valor de l'amistat com el sentiment més profund d'amor entre els homes.

Kierkegaard va heretar de St Angustí la filosofia existencialista, relacionada amb Déu i l´home, basada en les seves experiències.

Amb qui us posicioneu: amb st Anselm o st Tomàs?

Per començar, al meu parer, crec que l´argument de St Alsem té lògica, però és difícil trobar arguments adequats per raonar-la. Per això, entre altres motius, em mostro partidària dels arguments o raons de St Tomàs per defensar l´existència de Déu.

Aquest dominic, va copiar les teories d´Aristòtil per aplicar-les a les seves idees, de manera que va proposar cinc vies que segueixen la mateixa estructura per mostrar la impossibilitat d´una cadena infinita de causes i així demostrar l´existència de Déu.

A mi, concretament, em costa molt acceptar la idea de Déu, atès que tinc una gran quantitat de preguntes i que dubto molt que les resolgui en vida, però les vies més coherents i que justifiquen més l´existència de Déu, són la primera i segona, totalment aristotèliques i on es dedueixen la naturalesa de la causa eficient. Aquestes expliquen que ens trobem en un món sensible i que existeix un ordre en l´encadenament de les causes eficients, per tant no és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè seria anterior a si mateixa. En aquestes vies, l´autor fa referència a Déu com a causa primera eficient i principi de totes les coses i font de moviment, era com el PMI d´Aristòtil, és a dir, el motor que mou sense ser mogut.

Tot i així, crec que entendre Déu tal i com el mostra St Tomàs és molt més senzill que no pas tal i com el concep St Anselm, atès que aquest últim afirma que tant si som ateus com religiosos concebem la mateixa idea de Déu, per tant aquest existeix. El problema és que si un nen neix sense que el coneixement de l´existència de Déu, en aquest cas com es justificaria l´argument de St Alsem si aquest nen es comuniqués amb una persona que sí que sap qui és Déu?

Carta d´Epicur a Meneceu

Títol:
El plaer, principi i fí de la vida feliç

Resum:
L’autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l’hora de filosofar, ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.

Anàlisi:
L’autor en aquest text reivindica l’acte de filosofar ta en vel com en joves ja que aquesta és font de salut de l’ànima.
Desprès centra el text en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.
El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Per reconèixer aquest palers, dolors es necessiten determinades orientacions i organitzar els desitjos. Aquest són de diferents classes i segons l’autor hi ha naturals( necessaris) vans (natura)

Epicur també fa referència de l’autosuficiència que la considera, i l’haurien de considerar, com un gran bé. Finalment, l’autor conclou el text afirmant que el seny és el principi i màxim bé i origen de totes les altres virtuts i mitjançant aquest podrien arribar a ser feliços.

Comparació
Les idees d’Epicur i Plató es poden comparar . Primer, ambdós autors creien que filosofar és viure i que no em de tenir por a la mort. Segons Epicur no hem de tenir por a la mort perquè quan estem vius aquesta no hi és, i quan morim nosaltres ja no hi som. Plató en canvi, diu que per mitjà de la mort podrien arribar al coneixement absolut de les idees, que és el màxim bé. Epicur no creu en cap món intel·ligible però sí en la sensibilitat del cos a través dels plaers i els dolors Plató, contràriament, diu que per ser feliç cal deslliurar-nos de les passions perquè així actuarem de forma racional. Epicur, també creu que mitjançant el seny podem arribar a viure amb felicitat.
Quant a Aristòtil, aquest afirma que ha d’haver un bé que n sigui fí com a mitjà sinó fí per si mateix i Epicur creu que aquest fí és el plaer.

Text d´Agustí d´Hipona

Títol:

Déu omnipotent, pare de totes les coses

Resum:
L´autor vol explicar bàsicament en aquest text, la magnificència de Déu. Primer, l´autor vol deixar clar que té resposta per aquells que divaguen a través de les imatges anteriors de la creació i es pregunten el per què Déu va decidir deixar passar tants anys per fer el món.
A continuació, ell, tot idolatrant a Déu, es permet l´honor de contestar argumentant que Déu és pare omnipotent i que ell va ser el creador del temps i és inútil preguntar-se que feia en moments anteriors si encara no existia el temps.
Finalment, decideix concloure dient que Déu és passat, present i futur.


Comentari:
Aquest text es centra bàsicament en la creació voluntària del món i del temps. Aquí, l´autor

argumenta la seva creença a partir de la idolatria vers Déu. Primer, contesta la pregunta referida a la relació de temps-creació del món que es fan moltes persones, o com ell diu persones de ment pelegrina. Ell afirma que Déu va crear el món i el temps a la vegada, i esmenta una diferència important. Déu és omnipotent, creador de Tot i és l´ésser més diví. En canvi, l´home viu en la creació de Déu i de manera finita. Per tant, en certa manera el temps dicta el nostre període de vida, mentre que Déu és passat, present i futur, de manera que tal i com cita l´autor en l´última línia del fragment: “Déu, el teu avui és l´eternitat”.

Comparació:
Les idees de l´autor es poden comparar amb d´altres. Comencem amb Plató; aquest últim establia entre els dos móns el demiürg, que era l´artesà que creava les coses prenent com a model les idees. En canvi, l´autor afirma que Déu també té, entre altres papers, el de demiürg.
Tot i així, podem establir similituds entre els dos autors. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel.ligible. Nosaltres com a éssers o coses imperfectes, mutables i finites convivim en el món sensible, que és una còpia del segon. En canvi les idees, conceptes extramentals, viuen en el segon món i són perfectes, eternes i invisibles. En el món perfecte de Plató, hi ha una idea màxima que és el Bé, aquest Bé podria representar Déu en la ideologia de l´autor del text.
Finalment, l´autor afirma que Déu il.lumina per conèixer, és a dir, assegura l´existència d´un subjecte, d´un objecte i la llum que il.lumina l´objecte perquè el subjecte el pugui conèixer.