Cercar en aquest blog

dimarts, 27 d’octubre del 2009

El mite de la caverna aplicat a un cas real: els videojocs


Avui dia, en la nostra societat, hi ha una demanda cada cop més alta respecte als videojocs.
Aquests podrien analitzar des de diferents punts de vista: econòmic, cultural, social,...
Però en aquest text em centraré únicament en la comparació d´aquest món virtual amb la teoria exposada de Plató sobre el mite de la caverna.
Pel que fa el mite, Plató diu que en una caverna hi ha uns homes que romanen lligats, a causa d´unes cadenes, de manera que no es poden ni tan sols moure i creuen que les ombres que veuen contínuament formen part de l´ autèntica realitat.
En els videojocs l´individu que juga permanentment passa una quantitat d´ hores assegut a la cadira contemplant i vivint una realitat que no és la seva, ja que adopta unes actituds, costums i aparences que no corresponen amb lo que ell veritablement és, fins i tot podria arribar al punt de creure’s la identitat del personatge creat.
Tornant novament al mite, un dels presoners és alliberat i comença a veure una realitat que no correspon ni concorda amb lo que ell ha experimentat des que era un infant. La llum del Sol comença a cegar-li i ha de començar a observar primer les ombres i els reflexos dels objectes.
El nen addicte al videojoc per motius x, ha de romandre sense ordinador durant un determinat temps, i és llavors quan determinats aspectes de la realitat virtual que ell ha creat, no concorda amb la realitat que viu la resta de mortals. Per exemple: els videojocs més venuts són aquells que tracten temes com les guerres entre humans, nuclears, éssers d´altres planetes,etc, i l´únic objectiu és generar la màxima violència possible.
Per tant si el nen ha crescut amb uns valors per viure en una realitat comuna per a tots i s´introdueix en aquest món de baralles i guerres, aquests valors i actituds aniran canviant, de manera que quan el nen es desfaci del ordinador, primer es trobarà amb certs comportaments i actituds que mantenen cap correspondència amb els seus valors violents.
Un cop el presoner alliberat aconsegueix mirar el Sol, aquesta idea de màxim bé, baixarà novament a la caverna per explicar la seva experiència als seus companys que posteriorment l’amenaçaran amb la mort i li acusaran de boig si els allibera.

Un cop el nen comprengui que el videojoc li està causant conseqüències negatives en la seva conducta i redueixi el nombre d´hores a l´ordinador, es donarà compte d´aquesta realitat tan falsa i canviant que li ha fet malgastar tantes hores.

A continuació us exposo un video sobre la realitat i perillositat dels videojocs



dilluns, 26 d’octubre del 2009

Comentari sobre el mite de la caverna

El mite de la caverna

Plató dialoga amb Glaucón per fer-li entendre la situació de l´ésser humà davant el coneixement. Mitjançant aquest diàleg, Plató ens explica l´existència de dos mons: el món de la idees i el món sensible que es pot arribar a conèixer per mitjà de les sentits.

La situació és la següent:
Uns homes es troben lligats en una caverna des que són infants i de tal manera que només poden romandre quiets, únicament mirant cap endavant. Darrere d´aquests, la llum d´un foc que crema lluny i en un pla superior, de manera que entre el foc i els encadenats hi ha un camí situat més a dalt. De sobte, uns homes transporten tota classe d´objectes: estàtues d´homes i animals, fets de diversos materials. Part d´alguns homes parlen i d´altres callen.
En primer lloc, els homes que romanen lligats creuran que l´autèntica realitat és aquella formada per les seves pròpies ombres i les dels objectes que prèviament eren transportats.
En segon lloc, Plató planteja la situació següent: un dels homes és alliberat i surt a l´exterior de la caverna de manera que la llum del Sol li causaria tal dolor que li costaria adaptar la vista, més tard buscaria les ombres per no quedar cec, i finalment s´atreveria a mirar les coses de forma directa i així poder admirar el món.
A continuació, l´home alliberat és obligat a entrar novament a la caverna i explica als seus companys que viuen en una realitat falsa basada en l´existència d´ombres. Conseqüenment, els seus companys li prenen per boig i li amenacen amb la mort si s´atreveix a lliberar-los.

Símbols i interpretacions

En aquest mite l´home representa els presoners, les ombres són aquelles coses coses que nosaltres donem per vàlides i les capten a través dels sentits ja que vivim en el món sensible. I les coses que veu l´home quan és alliberat representen el món de les idees. I finalement, el presoner alliberat representa el filòsof que haurà de guiar als seus companys( els homes) a l´autèntica realitat.



Llibre VII de la República (Plató): el mite de la caverna

I - Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas.
- Ya lo veo-dijo.
- Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.
- ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros!
- Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?
- ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?
- ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?
- ¿Qué otra cosa van a ver?
- Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?
- Forzosamente.
- ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?
- No, ¡por Zeus!- dijo.
- Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.
- Es enteramente forzoso-dijo.
- Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?
- Mucho más-dijo.
II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .?
- Así es -dijo.
- Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?
- No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.
- Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.
- ¿Cómo no?
- Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar.
- Necesariamente -dijo.
- Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.
- Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.
- ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?
- Efectivamente.
- Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?
- Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.
- Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol?
- Ciertamente -dijo.
- Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?.
- Claro que sí -dijo.
III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.
- También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo.


Video explicatiu

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Intel.lectualisme moral socràtic

Títol
Què fa realment la ciència?
Idees
La gent no crei que la vertadera funció de la ciència sigui manar, ordenar i dirigir. Creuen que són dominats per les passions, els sentiments, etc. De manera que pensen que la ciència esclavitza l´home fent que les forces vagin d´una banda a l´altra.
Comentari
Sòcrates mostra una activitat contrària a la de la gent. A diferència d´ells, ell creu que la ciència és quelcom que té força, que dirige¡x i mana. Però en canvi, la gran majoria d´homes per ignorància, creuen que allò que controla l´home són les passions, la temença, el plaer, etc, considerant que la ciència només proporciona cultura i no la veritat.
Sòcrates tanca el text amb una pregunta dirigida al lector en la qual deixa la reflexió següent: creus que la ciència és bella i capaç de dirigir l´home de tal manera que aquell que conegui el bé i el mal actuarrà segons el criteri sense deixar-se influir per res, a excepció de la ciència que és la qui li ordena?

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Un paisatge de paraules

Els primers passos de la filosofia grega s'expressen amb les paraules següents:
Naturalitat
El descobriment d'una relaitat que es desenvolupava des de si mateixa i per a si mateixa. El canvi de les estacins el batec del cor. La natura té la seva pròpia llei i ritme.
Llei
S'oposa en cert sentit a la natura ja que aquestes lleis són aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la via col.letiva, i`per tant, depèn de les opinions dels mortals. La natura determina la nostra realitat.
Tècnica
És l'art de modificar o produir quelcom real.
Hi ha éssers que si que depenen de l'home i que fins i toto són productes inventats i construits per ell: vaixells,arcs,....que responien a deteminades necessitats
La técnica brotara de les necessitats o ideologia amb la qual es manejaven aquestes necesitats.
La Ciutat
És una altra forma de realitat on es desenvolupa la vida dels homes i on es teixeixen relacions dels ésssers humans que conviuen en aquest espai físic. En defitiva, la ciutat és una empresa col.lectiva, en qué l'impuls essecia és la convivència.
Llenguatge, raó, pensament
La importància de la comunicació segueix amb la idea de la societat democràtica que constitueix el fonament de la societat democràtica fins i tot els valors en que estem establerts al discultir-los i reconstruir-los per mitjà del diàleg i l aconfrontació d'opinions
Al logos, en principi, el sentim però no el veiem i es troba en la nostra consciènica personal.
Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció de la paraula; en funció d'alló que manifestem / ocultem.
Educació
És una qüestió de lleguantge i és a través de la comunicació entre els ésseres humans con el lleguatge incideis en la ment i en el centre mateix de la individualitat. Podem denominara cada éssers humà mitjançant violència /por.
La veritat
En el S.v va experimentar una revisió important.
En una societat predemocràtica, la veritat va estar unida al poder, la veritat és el manament de qualsevol unitat.
Questa quedrà llegida a la demostració i ha de ser provada i argumentada. Cercar la veritat es converteix en una tasca humana i compromesa.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Projecte 1: Sören Kierkegaard

Vida
Va néixer a Copenhague (1813-1855). Era el fill menor del segon matrimoni d´un ric comerciant molt religiós. Era gperut de naixement, i l´estricta educació religiosa que va rebre per part paterna està en la base del seu temperament angustiós. Aquesta creença tan religiosa va causar-li més d´una crisi. Destacava per la seva ironia i sentit del humor.

Anys més tard, sense donar cap explicació va abandonar el seu compromís amb Regina Olsen (1841). Es creu que va tindre una nova crisi religiosa que el empenyar a prendre tal decisió .

Els primers escrits de Kierkegaard tractaven dels dos estadis previs de l´existència humana, segons la teoria dels tres estadis que va proposar segons O l´un o l´altre que guarda cert paral.lelisme amb la seva existència, va distingir l´estadi estètic i l´estadi moral i que es complemente gràcies a l´estadi religiós. Va escriure amb pseudònims els llibres que reconstruïa el discrus de l´esteta, i també els que va dedicar a l´estat ètic.

Només quan va entrar a l´estadi religiós a l´any 1848, va abandonar els seus estadis. La intennció d´aquests pseudònims no era ocultar la seva identitat sinó de donar noms i cognoms als seus personatges, i cadascun d´aquests simbolitzaven les diferents idees de l´existència segons cada home. L´esteta seria aquell individu que angustiat per la impossibilitat de determinar per si mateix la direcció de la seva pròpia vida per si mateix, suspenent les decisions per evitar equivocar-se.

Obra
O l´un o l´altre (1843) (Enten – Eller)
Dos discursos edificants(To opbyggelige Taler)
Temor i temblor (Frygt og Bæven)
Repetició (Gjentagelsen)
Tres discursos edificants (1844)(Tre opbyggelige Taler)
Quatre discursos edificants (1843) (Fire opbyggelige Taler)
Migajas filosòfiques (Philosophiske Smuler)
Johannes Climacus
El diari d´un seductor (Forførerens Dagbog)
El concepte de l´angustia (Begrebet Angest)
Sobre el concepte de ironia en constant referència a Sòcrates (1841)(Om Begrebet Ironi, med stadigt Hensyn til Socrates)
Prefacis (Forord)
Tres discursos en ocasions imaginades (Tre Taler ved tænkte Leiligheder)
Etapes del camí de la vida (Stadier paa Livets Vei)
Un anunci literari (En literair Anmeldelse)
Discursos edificants en diversos esperits(Opbyggelige Taler i forskjellig Aand)
Las obres del amor (Kjerlighedens Gjerninger)
Discursos cristians (Christelige Taler)
La crisi i una crisi en la vida d´unactriz (Krisen og en Krise i en Skuespillerindes Liv)
Els liris del camp i las aus del cel (Lilien paa Marken og Fuglen under Himlen)
Dos petits tratats ètico-religiosos (Tvende ethisk-religieuse Smaa-Afhandlinger)
La malaltia mortal / Tratado de la desesperación (Sygdommen til Døden)
El meu punt de vista (1847) (Om min Forfatter-Virksomhed)
El moment (Öieblikket)
El Tratad de la Desesperació

Links





Aquí us deixo una part d´un programa on es parla de la seva obra: Temor i tremolor




divendres, 2 d’octubre del 2009

Podem arribar a la veritat absoluta?

Podem arribar a la veritat absoluta? La meva resposta és que no. Els homes a diferència dels animals podem parlar i utilitzar la raó. La pròpia evolució de l´humà ha demostrat que al cap del temps, l´home ha adquirit una sèrie de coneixements que li han permès sobreviure, i tot gràcies al desenvolupament de la lògica i a la observació per poder arribar a conclusions. Si aprofundim més, l´home sempre ha volgut desvetllar determinats misteris que obrien interrogants en la seva ment fins a portar-lo al punt de preguntar-se per la seva pròpia existència i utilitat en aquest món. De fet, la filosofia és una doctrina, que entre altres temes, indaga en aquestes qüestions. Molts filòsofs han donat respostes molt diferents entre elles. Però cap home pot confirmar la fiabilitat d´aquestes, perquè tot i ser respostes sabies, no deixen de ser deduccions i hipòtesis d´humans. A més, les persones pensem d´x manera perquè tenim una sèrie de prejudicis que se´ns han introduït des que naixem, per exemple, una persona fortament religiosa ho és, segurament perquè la seva família ho és també i s´ha educat amb una sèrie de valors que han fet que aquesta persona adquireixi un determinat punt de vista.
Per tant jo em pregunto: per exemple, el concepte que té Parmènides sobre l´ésser seria el mateix si s´hagués criat en una família indígena de Sud Amèrica?

Jo,per tant, crec que la veritat absoluta és un concepte totalment abstracta i que l´home no està ni preparat ni creat per assolir-la.