Text 12 d´Aristòtil

Títol:

La física d´Aristòtil

Idees principals:

En quest fragment s´en explica mitjançant exemples el trànsit d´un estat a un altre segons Aristòtil; per exemple un no-lletrat esdevé lletrat i un home no-lletrat esdevé home lletrat. És a dir amb aquests exemples intenta explicar la situació inicial d´aquell estat: el terme subjecte de la generació, i la final que és allò que vénen a ésser les coses engendrades. Finalment, conclueix dient que malgrat haver quelcom engendrat no significa que aquest puguir subsistir per obligació, i com exemple esmenta el cas de la subsisció de l´home.

Comentari

Aquest fragment pertany a l´obra d´Aristòtil titulada Física i és un tractat sobre la natura. En aquest fragment Aristòtil ens dóna a entendre que els ésser naturals, com ara nosaltres, tenim un principi de moviment, és a dir que patim canvis, que són inegables que fan que un estat passi a un altre com és el cas del pas del no-lletrat a lletrat. Si ens fixem, aquest trànsit d´estats es basa en els contraris: de l´home no-lletrat a l´home lletrat. Per tant sense l´existència d´un no en sorgeix l´altre. Mitjançant aquests exenples Aristòtil ens presenta les argumentacions del ésser i no-ésser: primer, l´ésser no pot venir de l´ésser perquè ja és ésser, i menys pot venir del no-ésser absolut perquè del no res no en pot sortir res. Però d´un ésser relatiu en pot sortir l´ésser. Per això, en aquest fragment se´ns està explicant el moviment a partir de la reflexió següent: el moviment és l´acte d´un ésser en potència en tant que està en potència i que per això, podriem dir, que sempre estem actualitzant potències.

Comparació:

En aquest fragment podem comparar les idees d´Aristòtil amb les d´Heràclit, Plató i fins i tot amb Parmènides. Pel que fa Heràclit, Aristòtil també afirma que el problema del moviment, que propicia el canvi, és el fil conductor de la física. Parla d´un canvi innegable que fa que un estat passi a un altre. L´argument dels contraris provés de Plató que afirmava que tot sorgeix a partir d´aquests com per exmple la vida, que sorgia a partir de la mort, i intervé aquest procés cíclic etern. Finalment amb Parmènides, famós per aquella frase: del no res no en pot sortir res coincideix perquè Aristòtil es basa en aquesta reflexió quan explica que l´ésser no pot venir del no-ésser absolut.

Què va primer, l´ou o la gallina?

Aquesta qüestió, per a mi, és una de les més difícils de respondre perquè pensant i pensant no puc arribar a cap conclusió: perquè hi hagi gallina, prèviament ha d´haver un ou, però perquè hi hagi un ou ha d´haver una gallina perquè el faci. Per tant per poder orientar com mínim aquesta resposta potser caldria formular unes altres de relacionades per poder anar arribant a petites conclusions.

Primer, la resposta a aquesta pregunta pot tenir dues vies: la primera científica i la segona utilitzant la lògica per mitjà de la doctrina de la filosofia. Des del punt de vista científic no podria aportar cap resposta perquè ni els propis científics ho saben, perquè actualment només hi ha hipòtesis quant a l´origen de la vida, però cap verificada. I des del punt de vista lògic el meu cap fa com una mena de procés ciclíc en el qual prenguta de la resposta és la resposta a la primera però en pregunta, és a dir, d´on surt el ou? de la gallina. I la gallina? de l´ou. Per tant, potser Aristòtil té raó quant diu que el canvi és innegable ja que tota l´estona es passa d´un estat a un altre. I potser aquest equilibri el proporciona la natura i l´home a lo millor no està preparat per adquirir aquesta gran veritat.

Projecte 2: context històric del segle XIX

A principis de segle Napoleó va posar a fi el procès de revolució amb el règim i va intentar sotmetre a tota Europa el domini francès i les idees revolucionàries.

Un cop derrotat l´exercit de Napoleó, les potències europees van tractar d´anul.lar l´obra de la revolució francesa i restaurar l´absolutisme mitjançant el Pacte de Viena.
Quan va ser restaurada la monarquia de Lluí XVIII a França, les potències que havien derrotat a Napoleó es van unir per complir els objectius següents:
-Restaurar l´Antic Règim
-Crear un equilibri entre potències i millorar la seva resistència vers moviments revolucionaris.

Les conseqüències d´aquest pacte van ser el sorgiment de dues forces polítiques originades a la Revolució Francesa i exteses a tota Europea.

El Congrès de Viena no va tenir en compte els desitjos d´unificacií dels alemans i italians i les colònies que estaven sota el domini de Rússia, Àustria, l´Imperi Otomà i´l´est d´Europa van voler independitzar-se i hi havia continues guerres i revoltes.

El nacionalisme va contribuir al quebrament de l´onada de la restauració.

El 1848 va ser un període de revolucions que van convulsionar Europa. Primer, la burgesia defensava idees nacionalistes i liberals que es van unificar en aquesta ocasió amb inquietuts socials i els plantejaments democràtics de la nova classe començava a adquirir força.

Les males collites de 1847 van fer pujar els preus dels productes agrícoles i es va extendre la fam i les malalties que unides a la crisi industrial a causa d´un excès de producció i l´atur va pujar.

La pobresa i l´atur van fer que els obrers es movilitzessin i van sorgir els primers socialistes: Blanc, Blanqui i Proudhom.

L´imperialisme va sorgir cap a finals del segle S.XIX, el desenvolupament capitalista i la necessitat de grans potències d´exportatr productes i capital.

Les causes de l´expansió colonial van ser:
- el desenvolupament del gran capitalisme que volien matèries primes i obrir nous mercats.
- pressió demogràfica
- factors culturals i ideològics
- altres interessos polítics

Aquí us deixo un video explicatiu: la vida social durant el segle XIX

Amb qui us posicioneu, amb Plató o Aristòtil?

Tot i que Aristòtil va ser durant un llarg temps deixeble de Plató i en certa manera compartien les mateixes idees i opinions, quan aquest primer va haver de buscar-se la vida pel seu compte ja que el seu mestre havia mort, va començar un itinerari de reflexió i recerca de coneixements que el van desvincular de les bases en les quals havia cregut des de sempre.

Jo, personalment, em posiciono amb Aristòtil pels motius següents:

Primer, Plató diu que l´ànima és presonera del cos i que aquesta tendeix al món intel.ligible, és a dir, al món de les idees on teòricament es troba el coneixement absolut i universal. A més, el cos contamina l´ànima i li provoca confusió, perquè aquesta és pura i el cos impur. Aristòtil, en canvi , reivindica el món sensible ja que afirma que les úniques realitats existents són els subjectes individuals que són múltiples i estan sotmesos a canvi, però això sí, les essències romanen. I l´essència es troba en la realitat i no en el reremón de Plató.
Jo em decanto pel filòsof realista perquè si penso que l´essència roman en mi i en tots els subjectes i que ens fa especials, ja sóc feliç. Jo no vull contemplar totes les idees, com deia Plató, perquè crec que és impossible, és a dir, qui fixa el límit d´idees totals, i un cop les adquireixi suposadament la meva ànima què? Què m´espera a partir de llavors? Segons Plató, reencarnar-me en un altre cos i així eternament. Però si he de creure que la meva ànima ha estat prèviament en altres cossos i ara en el meu i que després en un altre, hauria de renunciar a la idea de la meva pròpia existència des del punt de vista personal, perquè jo sóc com sóc gràcies a la meva ànima però també al meu cos que influeix en ella o com deia Plató que la contamina de sentiments i de desitjos. Per tant jo no seria tal com sóc si aquests dos elements no interactuessin al mateix temps. És cert que el cos m´aporta defectes, però jo sóc així gràcies a les meves virtuts i als meus defectes. Prefereixo passar tota l´eternitat a l´Hades abans de què la meva ànima comparteixi qualsevol cos sigui animal o vegetal sigui millor o pitjor.

A més com deia Aristòtil, la forma és l´essència que es troba en el món sensible i la forma substancial existeix en cadascun de nosaltres, perquè l´única via que tinc per conèixer la realitat és conèixer la forma, i això m´agrada perquè la forma no és cap construcció mental i forma part de mi i de tots.

Comentari del Fedó 2

Títol:

Cada cosa neix del seu contrari

Idees principals:
Tot allò que neix, tant si és animal, vegetal o humà té un contrari que és la mort. Un exemple seria el bell, que és contrari al lleig. Sòcrates vol demostrar en aquest diàleg si tot allò que té un contrari és crea a partir dels seu propi contrari, de manera que posa un exemple sobre la relació entre un objecte gran o petit segons amb el que es compari, ja que hi ha un contrari. Però també destaca el procés que hi ha entre aquests contraris, que en el cas esmentat anteriorment és el creixement o la disminució. A continuació, Sòcrates parla de la vida com a contrària de la mort, del estar despert com a contrari del estar dormint utilitzant els mateixos arguments, fins que fa arribar als seus interlocutors la conclusió següent: dels morts neixen les coses vives i viceversa de tal manera que la natura estableix aquest equilibri i així no quedar-se coixa.

Comentari:
Sòcrates afirma que tot allò neix s´origina a partir de la mort, i aquesta sorgeix a partir de la vida, de manera que hi ha una mena de procés cíclic en el qual tots aquests estats que tenen un contrari es creen i es desfan gràcies a l´existència del seu propi contrari. És el cas de la vida, que sense la mort, no podria néixer, i per tant no existiria. Per això, Sòcrates, posteriorment, diu que no hem de tenir por a la mort ja que gràcies aquesta tornarem novament a la vida.
Per tant en aquest fragment el filòsof ens explica diversos exemples d´estats que neixen dels seus contraris com el bell i el lleig, el just i el injust. Tots aquests no serien res sense l´existència del seu contrari. A continuació, Sòcrates esmenta la metempsicosi que és una doctrina filosòfica segons la qual transmigren les ànimes després de la mort a altres cossos més o menys perfectes, conforme les actituds i accions de l´existència anterior, concretament ho fa en el moment en el que li diu a Cebes que els morts neixen de les coses vives i li pregunta si les nostres ànimes són a l´Hades, que és l´inframón grec.


Comentari2:
Aquest text és un fragment d´un dels diàlegs platònics que va escriure durant l´època de maduresa, concretament en l´obra anomenada el Fedó.
En aquest fragment s´ens parla d´una sèrie d´arguments platònics sobre l´ànima i la seva immortalitat:
L´argument de la successió de contraris, que fa referència al món heraclità ja que concep la realitat com un procés cíclic que fa que la mort segueixi la vida, i viceversa. De manera que només es pot arribar a una conclusió que és la següent: l´ànima és immortal.
Finalment, també fa referència a l´argument de la participació de l´ànima en la idea de la vida perquè cada cosa participa d´una idea, i per tant aquesta no pot participar de la idea contrària. Per tant, si l´ànima participa de la idea de la vida i de la mort la conclusió a la que es pot arribar és que novament, l´ànima és immortal.

Comentari del Fedó

Títol:

La puresa de l´ànima

Idees principals:
Mai podrem assolir la veritat si la nostra ànima és presonera del cos, ja que es troba contaminada. El cos ens dóna preocupacions per culpa del seu manteniment i d´aquest són fruit les passions, els desitjos, els temors i els fantasmes que ens dominen i no ens deixen pensar. Per culpa del cos, ni tan sols podem intentar fer recerca de la veritat perquè aquest s´oposarà i ens provocarà confusió. Per tant només podrem adquirir la saviesa quan morim, quan l´ànima es desfaci del cos i quedem purs, ja que no podem conèixer quelcom pur si el nostre cos és impur.

Comentari:
En aquest fragment, l´autor fa una introducció al dualisme antropològic entre el cos i l´ànima ja que estableix dualisme entre aquests. L´ànima tendeix al món de les idees mentre és presonera del cos, que és propi del món sensible. L´ànima és quelcom pur i immutable, en canvi el cos és mutable i visible, i d´aquest són conseqüència les guerres, els odis, les passions, la necessitat de tenir diners. En el període de temps en el qual l´ànima és presonera del cos, espera deslliurar-se dels seus lligams sensibles i d´aquesta unió amb el cos per poder ascendir a la veritat que és troba al món de les idees i que és pura.
Per tant l´home només adquireix la saviesa quan mort, quan aconsegueix per fí quedar deslliurat de la seva presó, que és el cos. D´aquesta manera, la mort no ha de ser vista com quelcom tràgic i horrible, sinó com a clau per obrir la porta d´una presó que ens tanca els ulls per poder veure i contemplar l´autèntica realitat.

Esquema del Fedó