Puc dubtar del jo?

A partir d´aquesta pregunta, si vull trobar-hi una resposta, hauria de fer-me altres preguntes: és real ho que veuen els meus ulls? Com se si el que estic sentint i vivint és un engany dels meus sentits? I si és així, què puc fer? A quina conclusió arribo?
Un cop acabades totes aquestes preguntes me n´adono que acabo de seguir part del mètode cartesià, concretament la segona regla que és l´anàlisi, ja que he dividit la meva pregunta en d´altres més específiques per així poder arribar a la tercera regla, que seria la síntesi d´aquestes.
Quant a la primera pregunta, és real ho que veuen els meus ulls? Crec que la resposta és negativa, perquè els meus ulls en donen la vista, i aquest sentit té una sensibilitat que varia segons cada individu, per tant jo no puc saber si els meus ulls em mostren realment com són les coses, perquè qui sap si tinc alguna malaltia relacionada amb la vista i aquesta, conseqüentment, m´enganya.
Com se si el que estic sentint i vivint és un enganys dels meus sentits? Aquesta pregunta està relacionada amb l´anterior. A més, quan somnio en aquell moment, jo penso que el que estic vivint és real i ara mateix, que estic llegint aquesta redacció també. És lògic que pensi que tots els que estem aquí, formem part ara mateixa de la realitat i no d´un somni, que els sentits no m´estan enganyant, però potser sí. És aquí on intervé la meva tercera pregunta, i si és així, què puc fer? Doncs tal i com deia Descartes la resposta és: penso, ergo existeixo. Això vol dir que el pensament només es dóna en un sol subjecte conscient de la seva activitat mental, per tant, el coneixement de la realitat, és sempre un coneixement conscient. És per aixó que no puc dubtar del jo.

Text nº 4 de Descartes

Títol:

Tipus de dubtes

Idees principals:

L´autor critica aquells que donen per vàlid un coneixement perquè simplement ho dicta la tradició, perquè segons l´autor només podem donar com a cert un coneixement quan l´evidència d´aquest sigui indubtable. A més, per validar aquest coneixement mai hem de refiar-nos dels nostres sentits, perquè ens enganyen. Si ja ho fan un cop, és possible que ho tornin a fer? Sí. Finalment, l´autor arriba a la conclusió de que si dubta pensa, i si pensa, és. Per tant l´única cosa indubtable és el jo.

Comentari:

L´autor, Descartes, fa una crítica a aquells que donem com a vertader aquell coneixement que segons dicta la tradició és cert. Segons ell, el coneixement absolut o indubtable és aquell que és evident i que no admet cap dubte. L´única manera d´arribar a l´evidència, és seguint els passos del mètode cartesià, proposat pel propi autor, ja que ens permet arribat dels elements més simples als més compostos, i conduir així els nostres pensaments. Després esmenta un factor clau a l´hora de donar per vertader un coneixement: el dubte de la realitat de la vigília i el somni. Aquí, l´autor intenta explicar, que com pot arribar ell a distingir en un somni que el que està vivint no és la realitat sinó que una il.lusió o falsa realitat? L´única conclusió a la que arrriba és que si dubto, penso i si penso sóc.

Comparació:

L´autor es clarament racionalista i argumenta que només mitjançant la lògica podem arribar a l´evidència, concretament les matemàtiques. En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que l´origen del coneixement roman en els sentits, per tant, aquests són els únics que ens ofereixen la visió vertadera sobre la realitat. També hi ha altres autors contraris en diversos aspectes quan a Descartes. Plató, per exemple, afirma l´existència d´una segona realitat, però aquesta realitat és la vertadera i on es concentren els coneixements universals. Per tant, no defensa un racionalisme i un desglossament de les parts, per arribar als elements més simples i així observar les bases del coneixement, segons Plató simplement cal ascendir al món intel.ligible.

Text nº 1 de Descartes

Títol:

El mètode cartesià

Resum:

En aquest fragment, l´autor afirma que un estat està més ben regit quan menys lleis presenti i així no es proporcionarien excuses als vicis. Concretament l´autor, és a dir Descartes, proposa 4 regles. La primera afirma que quelcom que no sigui evident no podrà ser veritable. La segona consisteix en dividir en parts o fragments aquella dificultat presentada. La tercera, té el fi d´arribar als pensaments compostos a partir dels més simples. I finalment, la quarta regla consisteix en fer enumeracions completes per no ometre aquell coneixement.

Anàlisi:

Descartes, l´autor d´aquest text, afirma que cal arribar a la veritat per mitjà d´un camí anomenat també mètode. És per això que l´autor formula 4 regles. La primera és l´evidència, i segons aquesta no hem d´acceptar res com a vertader que no coneguem amb evidència que és, ja que els coneixements vertaders són clars. A continuació, l´autor parla de la segona regla o també coneguda com anàlisi. Aquí, cal dividir cadascuna de les dificultats per així arribar als elements bàsics. Posteriorment, la tercera regla o síntesi ens indica que hem de conduir els pensaments simples, i de forma gradual, vers els complexos. Si ens fixem, la síntesi és l´operació inversa a l´anàlisi. Per últim, la quarta regla o coneguda també com a revisió i enumeració, és a dir, la comprovació de la síntesi i l´anàlisi.
El fi d´aquestes quatre regles és arribar a l´evidència per assolir coneixements vertaders.


Comparació:

L´autor d´aquest fragment és Descartes nascut a França en el segle SXVI. Descartes és conegut gràcies a les seves obres filosòfiques, matemàtiques i físiques. L´any 1637 publicà l´obra més significativa: el discurs del mètode.
Aquest autor és un clar exemple de pensament racionalista que es basa en lo següent: el coneixement té l´origen en la raó perquè els sentits ens enganyen i no ens ofereixen coneixements autèntics.
En canvi, els empiristes com Hobbes i Hume afirmen que és l´experiència sensible l´origen del coneixement.
Descartes defensà el innatisme i va dir que existeixen les idees innates i que la raó té una predisposició a formar aquestes idees. Contràriament, altres autors, com John Locke, empirista, que afirmà que tot coneixement s´adquireix a través de l´ús de les facultats naturals.

Projecte 3: influències de l´autor

Abans de començar, cal tenir en compte que Kierkegaard va estudiar teologia i filosofia a la Universitat de Copenhague (1830), on va conèixer la filosofia hegeliana, contra la qual va reaccionar amb apassionament. En la universitat va abandonar el protestantisme luterà i durant un temps va dur una extravagant vida social, en situacions conflictives i turmentades.

La seva teoria va estar, clarament, enfocada vers l´existencialisme cristià i cal destacar tres influències bàsiques que han de ser tingudes en compte: està situada dins del romanticisme, és majorment una resposta a Hegel i està marcada per la pròpia història de Kierkegaard. Això fa present aquest subjectivisme (que no és relativisme) del que tant parla, la lluita per a restaurar l'existència (el concret) enfront de l'absolut de Hegel, la lluita per reivindicar la llibertat perduda en la marxa de la consciència i la presència del pietisme, la malenconia i la culpa.

El pietisme, prèviament esmentat, és un moviment religiós protestant iniciat a Alemanya en el segle XVII, principalment per Philipp Jakob Spener, com a reacció evangèlica contra el intel.lectualisme de l'ortodòxia i el formalisme dominants en les Esglésies luterana i calvinista.

A més, l´autor no va seguir la corrent filosòfica del moment, l´idealisme, sinó el individualisme, atès la seva forta creença religiosa. Ell volia parlar des del seu testimoni de vida i analittzar la vida de l´home.

També cal tenir en compte, que la seva filosofia era existencial perquè cinc dels set germans que eren van morir joves i creia que aquella situació era fruit d´una mena de maldició. Defensava un cristianisme més humà, atès que la burgesi de l´època cometia la pitjor de les heretgies: jugar a ser cristià.

A més, també podriem dir que Kierkegaard va rebre certes influències de Sant Agustí d´Hipona.Aquest va ser una personalitat complexa que durant gran part de la seva vida va tenir desig de trobar a Déu i el seu qüestionament constant l´obligava a aprofundir la seva pròpia fe. Desitjava entendre a Crist des de la raó i es va dedicar a investigar l'Antic Testament, lectura que el va decebre. La vida li va arrebatre el seu fill, el seu millor amic i a la seva mare, acceptant amb resignació els designis de Déu i convencent-lo sobre el valor de l'amistat com el sentiment més profund d'amor entre els homes.

Kierkegaard va heretar de St Angustí la filosofia existencialista, relacionada amb Déu i l´home, basada en les seves experiències.

Amb qui us posicioneu: amb st Anselm o st Tomàs?

Per començar, al meu parer, crec que l´argument de St Alsem té lògica, però és difícil trobar arguments adequats per raonar-la. Per això, entre altres motius, em mostro partidària dels arguments o raons de St Tomàs per defensar l´existència de Déu.

Aquest dominic, va copiar les teories d´Aristòtil per aplicar-les a les seves idees, de manera que va proposar cinc vies que segueixen la mateixa estructura per mostrar la impossibilitat d´una cadena infinita de causes i així demostrar l´existència de Déu.

A mi, concretament, em costa molt acceptar la idea de Déu, atès que tinc una gran quantitat de preguntes i que dubto molt que les resolgui en vida, però les vies més coherents i que justifiquen més l´existència de Déu, són la primera i segona, totalment aristotèliques i on es dedueixen la naturalesa de la causa eficient. Aquestes expliquen que ens trobem en un món sensible i que existeix un ordre en l´encadenament de les causes eficients, per tant no és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè seria anterior a si mateixa. En aquestes vies, l´autor fa referència a Déu com a causa primera eficient i principi de totes les coses i font de moviment, era com el PMI d´Aristòtil, és a dir, el motor que mou sense ser mogut.

Tot i així, crec que entendre Déu tal i com el mostra St Tomàs és molt més senzill que no pas tal i com el concep St Anselm, atès que aquest últim afirma que tant si som ateus com religiosos concebem la mateixa idea de Déu, per tant aquest existeix. El problema és que si un nen neix sense que el coneixement de l´existència de Déu, en aquest cas com es justificaria l´argument de St Alsem si aquest nen es comuniqués amb una persona que sí que sap qui és Déu?

Carta d´Epicur a Meneceu

Títol:
El plaer, principi i fí de la vida feliç

Resum:
L’autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l’hora de filosofar, ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.

Anàlisi:
L’autor en aquest text reivindica l’acte de filosofar ta en vel com en joves ja que aquesta és font de salut de l’ànima.
Desprès centra el text en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.
El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Per reconèixer aquest palers, dolors es necessiten determinades orientacions i organitzar els desitjos. Aquest són de diferents classes i segons l’autor hi ha naturals( necessaris) vans (natura)

Epicur també fa referència de l’autosuficiència que la considera, i l’haurien de considerar, com un gran bé. Finalment, l’autor conclou el text afirmant que el seny és el principi i màxim bé i origen de totes les altres virtuts i mitjançant aquest podrien arribar a ser feliços.

Comparació
Les idees d’Epicur i Plató es poden comparar . Primer, ambdós autors creien que filosofar és viure i que no em de tenir por a la mort. Segons Epicur no hem de tenir por a la mort perquè quan estem vius aquesta no hi és, i quan morim nosaltres ja no hi som. Plató en canvi, diu que per mitjà de la mort podrien arribar al coneixement absolut de les idees, que és el màxim bé. Epicur no creu en cap món intel·ligible però sí en la sensibilitat del cos a través dels plaers i els dolors Plató, contràriament, diu que per ser feliç cal deslliurar-nos de les passions perquè així actuarem de forma racional. Epicur, també creu que mitjançant el seny podem arribar a viure amb felicitat.
Quant a Aristòtil, aquest afirma que ha d’haver un bé que n sigui fí com a mitjà sinó fí per si mateix i Epicur creu que aquest fí és el plaer.

Text d´Agustí d´Hipona

Títol:

Déu omnipotent, pare de totes les coses

Resum:
L´autor vol explicar bàsicament en aquest text, la magnificència de Déu. Primer, l´autor vol deixar clar que té resposta per aquells que divaguen a través de les imatges anteriors de la creació i es pregunten el per què Déu va decidir deixar passar tants anys per fer el món.
A continuació, ell, tot idolatrant a Déu, es permet l´honor de contestar argumentant que Déu és pare omnipotent i que ell va ser el creador del temps i és inútil preguntar-se que feia en moments anteriors si encara no existia el temps.
Finalment, decideix concloure dient que Déu és passat, present i futur.


Comentari:
Aquest text es centra bàsicament en la creació voluntària del món i del temps. Aquí, l´autor

argumenta la seva creença a partir de la idolatria vers Déu. Primer, contesta la pregunta referida a la relació de temps-creació del món que es fan moltes persones, o com ell diu persones de ment pelegrina. Ell afirma que Déu va crear el món i el temps a la vegada, i esmenta una diferència important. Déu és omnipotent, creador de Tot i és l´ésser més diví. En canvi, l´home viu en la creació de Déu i de manera finita. Per tant, en certa manera el temps dicta el nostre període de vida, mentre que Déu és passat, present i futur, de manera que tal i com cita l´autor en l´última línia del fragment: “Déu, el teu avui és l´eternitat”.

Comparació:
Les idees de l´autor es poden comparar amb d´altres. Comencem amb Plató; aquest últim establia entre els dos móns el demiürg, que era l´artesà que creava les coses prenent com a model les idees. En canvi, l´autor afirma que Déu també té, entre altres papers, el de demiürg.
Tot i així, podem establir similituds entre els dos autors. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel.ligible. Nosaltres com a éssers o coses imperfectes, mutables i finites convivim en el món sensible, que és una còpia del segon. En canvi les idees, conceptes extramentals, viuen en el segon món i són perfectes, eternes i invisibles. En el món perfecte de Plató, hi ha una idea màxima que és el Bé, aquest Bé podria representar Déu en la ideologia de l´autor del text.
Finalment, l´autor afirma que Déu il.lumina per conèixer, és a dir, assegura l´existència d´un subjecte, d´un objecte i la llum que il.lumina l´objecte perquè el subjecte el pugui conèixer.