Projecte 3: influències de l´autor

Abans de començar, cal tenir en compte que Kierkegaard va estudiar teologia i filosofia a la Universitat de Copenhague (1830), on va conèixer la filosofia hegeliana, contra la qual va reaccionar amb apassionament. En la universitat va abandonar el protestantisme luterà i durant un temps va dur una extravagant vida social, en situacions conflictives i turmentades.

La seva teoria va estar, clarament, enfocada vers l´existencialisme cristià i cal destacar tres influències bàsiques que han de ser tingudes en compte: està situada dins del romanticisme, és majorment una resposta a Hegel i està marcada per la pròpia història de Kierkegaard. Això fa present aquest subjectivisme (que no és relativisme) del que tant parla, la lluita per a restaurar l'existència (el concret) enfront de l'absolut de Hegel, la lluita per reivindicar la llibertat perduda en la marxa de la consciència i la presència del pietisme, la malenconia i la culpa.

El pietisme, prèviament esmentat, és un moviment religiós protestant iniciat a Alemanya en el segle XVII, principalment per Philipp Jakob Spener, com a reacció evangèlica contra el intel.lectualisme de l'ortodòxia i el formalisme dominants en les Esglésies luterana i calvinista.

A més, l´autor no va seguir la corrent filosòfica del moment, l´idealisme, sinó el individualisme, atès la seva forta creença religiosa. Ell volia parlar des del seu testimoni de vida i analittzar la vida de l´home.

També cal tenir en compte, que la seva filosofia era existencial perquè cinc dels set germans que eren van morir joves i creia que aquella situació era fruit d´una mena de maldició. Defensava un cristianisme més humà, atès que la burgesi de l´època cometia la pitjor de les heretgies: jugar a ser cristià.

A més, també podriem dir que Kierkegaard va rebre certes influències de Sant Agustí d´Hipona.Aquest va ser una personalitat complexa que durant gran part de la seva vida va tenir desig de trobar a Déu i el seu qüestionament constant l´obligava a aprofundir la seva pròpia fe. Desitjava entendre a Crist des de la raó i es va dedicar a investigar l'Antic Testament, lectura que el va decebre. La vida li va arrebatre el seu fill, el seu millor amic i a la seva mare, acceptant amb resignació els designis de Déu i convencent-lo sobre el valor de l'amistat com el sentiment més profund d'amor entre els homes.

Kierkegaard va heretar de St Angustí la filosofia existencialista, relacionada amb Déu i l´home, basada en les seves experiències.

Amb qui us posicioneu: amb st Anselm o st Tomàs?

Per començar, al meu parer, crec que l´argument de St Alsem té lògica, però és difícil trobar arguments adequats per raonar-la. Per això, entre altres motius, em mostro partidària dels arguments o raons de St Tomàs per defensar l´existència de Déu.

Aquest dominic, va copiar les teories d´Aristòtil per aplicar-les a les seves idees, de manera que va proposar cinc vies que segueixen la mateixa estructura per mostrar la impossibilitat d´una cadena infinita de causes i així demostrar l´existència de Déu.

A mi, concretament, em costa molt acceptar la idea de Déu, atès que tinc una gran quantitat de preguntes i que dubto molt que les resolgui en vida, però les vies més coherents i que justifiquen més l´existència de Déu, són la primera i segona, totalment aristotèliques i on es dedueixen la naturalesa de la causa eficient. Aquestes expliquen que ens trobem en un món sensible i que existeix un ordre en l´encadenament de les causes eficients, per tant no és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè seria anterior a si mateixa. En aquestes vies, l´autor fa referència a Déu com a causa primera eficient i principi de totes les coses i font de moviment, era com el PMI d´Aristòtil, és a dir, el motor que mou sense ser mogut.

Tot i així, crec que entendre Déu tal i com el mostra St Tomàs és molt més senzill que no pas tal i com el concep St Anselm, atès que aquest últim afirma que tant si som ateus com religiosos concebem la mateixa idea de Déu, per tant aquest existeix. El problema és que si un nen neix sense que el coneixement de l´existència de Déu, en aquest cas com es justificaria l´argument de St Alsem si aquest nen es comuniqués amb una persona que sí que sap qui és Déu?

Carta d´Epicur a Meneceu

Títol:
El plaer, principi i fí de la vida feliç

Resum:
L’autor, en aquest, text principalment parla dels desitjos, plaers i dolors. Primerament, vol remarcar la igualtat a l’hora de filosofar, ja que mai no s’és massa vell/jove per filosofar. A continuació, fa referència a la divinitat que és immortal i feliç. Posteriorment parla del bé i el i el mal com a privació de la sensació ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que en angoixi durant l’espera. Finalment, parla dels desitjos naturals i vans, fent referència al plaer com a única finalitat.

Anàlisi:
L’autor en aquest text reivindica l’acte de filosofar ta en vel com en joves ja que aquesta és font de salut de l’ànima.
Desprès centra el text en el principi del plaer i el dolor i afirma que els dos principis fonamentals del fet de viure son el plaer i el dolor.
El primer és el principi i el fí de la vida feliç i l’objectiu de l’esser humà és cercar aquesta felicitat a través del plaer ja que el cos humà te dret a una cura i una defensa que l’alliberin de la pobresa, de la violència que li causen dolor, per què aquest sempre és cuidat per l’home. També Epicur afirma que per aconseguir un futur i millor plaer, a vegades, cal renunciar a places actuals i patir dolors, però aquest són menors en comparació al plaer con a fí.
Per reconèixer aquest palers, dolors es necessiten determinades orientacions i organitzar els desitjos. Aquest són de diferents classes i segons l’autor hi ha naturals( necessaris) vans (natura)

Epicur també fa referència de l’autosuficiència que la considera, i l’haurien de considerar, com un gran bé. Finalment, l’autor conclou el text afirmant que el seny és el principi i màxim bé i origen de totes les altres virtuts i mitjançant aquest podrien arribar a ser feliços.

Comparació
Les idees d’Epicur i Plató es poden comparar . Primer, ambdós autors creien que filosofar és viure i que no em de tenir por a la mort. Segons Epicur no hem de tenir por a la mort perquè quan estem vius aquesta no hi és, i quan morim nosaltres ja no hi som. Plató en canvi, diu que per mitjà de la mort podrien arribar al coneixement absolut de les idees, que és el màxim bé. Epicur no creu en cap món intel·ligible però sí en la sensibilitat del cos a través dels plaers i els dolors Plató, contràriament, diu que per ser feliç cal deslliurar-nos de les passions perquè així actuarem de forma racional. Epicur, també creu que mitjançant el seny podem arribar a viure amb felicitat.
Quant a Aristòtil, aquest afirma que ha d’haver un bé que n sigui fí com a mitjà sinó fí per si mateix i Epicur creu que aquest fí és el plaer.

Text d´Agustí d´Hipona

Títol:

Déu omnipotent, pare de totes les coses

Resum:
L´autor vol explicar bàsicament en aquest text, la magnificència de Déu. Primer, l´autor vol deixar clar que té resposta per aquells que divaguen a través de les imatges anteriors de la creació i es pregunten el per què Déu va decidir deixar passar tants anys per fer el món.
A continuació, ell, tot idolatrant a Déu, es permet l´honor de contestar argumentant que Déu és pare omnipotent i que ell va ser el creador del temps i és inútil preguntar-se que feia en moments anteriors si encara no existia el temps.
Finalment, decideix concloure dient que Déu és passat, present i futur.


Comentari:
Aquest text es centra bàsicament en la creació voluntària del món i del temps. Aquí, l´autor

argumenta la seva creença a partir de la idolatria vers Déu. Primer, contesta la pregunta referida a la relació de temps-creació del món que es fan moltes persones, o com ell diu persones de ment pelegrina. Ell afirma que Déu va crear el món i el temps a la vegada, i esmenta una diferència important. Déu és omnipotent, creador de Tot i és l´ésser més diví. En canvi, l´home viu en la creació de Déu i de manera finita. Per tant, en certa manera el temps dicta el nostre període de vida, mentre que Déu és passat, present i futur, de manera que tal i com cita l´autor en l´última línia del fragment: “Déu, el teu avui és l´eternitat”.

Comparació:
Les idees de l´autor es poden comparar amb d´altres. Comencem amb Plató; aquest últim establia entre els dos móns el demiürg, que era l´artesà que creava les coses prenent com a model les idees. En canvi, l´autor afirma que Déu també té, entre altres papers, el de demiürg.
Tot i així, podem establir similituds entre els dos autors. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel.ligible. Nosaltres com a éssers o coses imperfectes, mutables i finites convivim en el món sensible, que és una còpia del segon. En canvi les idees, conceptes extramentals, viuen en el segon món i són perfectes, eternes i invisibles. En el món perfecte de Plató, hi ha una idea màxima que és el Bé, aquest Bé podria representar Déu en la ideologia de l´autor del text.
Finalment, l´autor afirma que Déu il.lumina per conèixer, és a dir, assegura l´existència d´un subjecte, d´un objecte i la llum que il.lumina l´objecte perquè el subjecte el pugui conèixer.

Text 12 d´Aristòtil

Títol:

La física d´Aristòtil

Idees principals:

En quest fragment s´en explica mitjançant exemples el trànsit d´un estat a un altre segons Aristòtil; per exemple un no-lletrat esdevé lletrat i un home no-lletrat esdevé home lletrat. És a dir amb aquests exemples intenta explicar la situació inicial d´aquell estat: el terme subjecte de la generació, i la final que és allò que vénen a ésser les coses engendrades. Finalment, conclueix dient que malgrat haver quelcom engendrat no significa que aquest puguir subsistir per obligació, i com exemple esmenta el cas de la subsisció de l´home.

Comentari

Aquest fragment pertany a l´obra d´Aristòtil titulada Física i és un tractat sobre la natura. En aquest fragment Aristòtil ens dóna a entendre que els ésser naturals, com ara nosaltres, tenim un principi de moviment, és a dir que patim canvis, que són inegables que fan que un estat passi a un altre com és el cas del pas del no-lletrat a lletrat. Si ens fixem, aquest trànsit d´estats es basa en els contraris: de l´home no-lletrat a l´home lletrat. Per tant sense l´existència d´un no en sorgeix l´altre. Mitjançant aquests exenples Aristòtil ens presenta les argumentacions del ésser i no-ésser: primer, l´ésser no pot venir de l´ésser perquè ja és ésser, i menys pot venir del no-ésser absolut perquè del no res no en pot sortir res. Però d´un ésser relatiu en pot sortir l´ésser. Per això, en aquest fragment se´ns està explicant el moviment a partir de la reflexió següent: el moviment és l´acte d´un ésser en potència en tant que està en potència i que per això, podriem dir, que sempre estem actualitzant potències.

Comparació:

En aquest fragment podem comparar les idees d´Aristòtil amb les d´Heràclit, Plató i fins i tot amb Parmènides. Pel que fa Heràclit, Aristòtil també afirma que el problema del moviment, que propicia el canvi, és el fil conductor de la física. Parla d´un canvi innegable que fa que un estat passi a un altre. L´argument dels contraris provés de Plató que afirmava que tot sorgeix a partir d´aquests com per exmple la vida, que sorgia a partir de la mort, i intervé aquest procés cíclic etern. Finalment amb Parmènides, famós per aquella frase: del no res no en pot sortir res coincideix perquè Aristòtil es basa en aquesta reflexió quan explica que l´ésser no pot venir del no-ésser absolut.

Què va primer, l´ou o la gallina?

Aquesta qüestió, per a mi, és una de les més difícils de respondre perquè pensant i pensant no puc arribar a cap conclusió: perquè hi hagi gallina, prèviament ha d´haver un ou, però perquè hi hagi un ou ha d´haver una gallina perquè el faci. Per tant per poder orientar com mínim aquesta resposta potser caldria formular unes altres de relacionades per poder anar arribant a petites conclusions.

Primer, la resposta a aquesta pregunta pot tenir dues vies: la primera científica i la segona utilitzant la lògica per mitjà de la doctrina de la filosofia. Des del punt de vista científic no podria aportar cap resposta perquè ni els propis científics ho saben, perquè actualment només hi ha hipòtesis quant a l´origen de la vida, però cap verificada. I des del punt de vista lògic el meu cap fa com una mena de procés ciclíc en el qual prenguta de la resposta és la resposta a la primera però en pregunta, és a dir, d´on surt el ou? de la gallina. I la gallina? de l´ou. Per tant, potser Aristòtil té raó quant diu que el canvi és innegable ja que tota l´estona es passa d´un estat a un altre. I potser aquest equilibri el proporciona la natura i l´home a lo millor no està preparat per adquirir aquesta gran veritat.

Projecte 2: context històric del segle XIX

A principis de segle Napoleó va posar a fi el procès de revolució amb el règim i va intentar sotmetre a tota Europa el domini francès i les idees revolucionàries.

Un cop derrotat l´exercit de Napoleó, les potències europees van tractar d´anul.lar l´obra de la revolució francesa i restaurar l´absolutisme mitjançant el Pacte de Viena.
Quan va ser restaurada la monarquia de Lluí XVIII a França, les potències que havien derrotat a Napoleó es van unir per complir els objectius següents:
-Restaurar l´Antic Règim
-Crear un equilibri entre potències i millorar la seva resistència vers moviments revolucionaris.

Les conseqüències d´aquest pacte van ser el sorgiment de dues forces polítiques originades a la Revolució Francesa i exteses a tota Europea.

El Congrès de Viena no va tenir en compte els desitjos d´unificacií dels alemans i italians i les colònies que estaven sota el domini de Rússia, Àustria, l´Imperi Otomà i´l´est d´Europa van voler independitzar-se i hi havia continues guerres i revoltes.

El nacionalisme va contribuir al quebrament de l´onada de la restauració.

El 1848 va ser un període de revolucions que van convulsionar Europa. Primer, la burgesia defensava idees nacionalistes i liberals que es van unificar en aquesta ocasió amb inquietuts socials i els plantejaments democràtics de la nova classe començava a adquirir força.

Les males collites de 1847 van fer pujar els preus dels productes agrícoles i es va extendre la fam i les malalties que unides a la crisi industrial a causa d´un excès de producció i l´atur va pujar.

La pobresa i l´atur van fer que els obrers es movilitzessin i van sorgir els primers socialistes: Blanc, Blanqui i Proudhom.

L´imperialisme va sorgir cap a finals del segle S.XIX, el desenvolupament capitalista i la necessitat de grans potències d´exportatr productes i capital.

Les causes de l´expansió colonial van ser:
- el desenvolupament del gran capitalisme que volien matèries primes i obrir nous mercats.
- pressió demogràfica
- factors culturals i ideològics
- altres interessos polítics

Aquí us deixo un video explicatiu: la vida social durant el segle XIX